171 Vox Romanica 79 (2020): 165-178 DOI 10.2357/ VOX-2020-008 pero si tenc d’Amor los aspres trieus, vostr’es l’ancaps e totz lo mescaps mieus: 20 qu’Amors m’auci, mas vos m’etz tan corals per qu’aitals mortz m’es vida naturals. IV Mesclamen viu e muer, ses valedor, e no sai re lo quals d’ams ai peior: be . m fora pres si moris a la prima! 25 Savals, domna, lo termes fora brieus, e no . m fora totz temps lo maltraitz mieus, mas no sai bes per qu’ieu camjes mos mals, si tot non s’es lo partimens eguals. V No sai nulh gaug per qu’ieu des ma dolor; 30 guardatz s’ai be camjat sen per folhor: quom plus Amors per vos me briz’e . m lima, ladonc am mais; mas l’afans m’es tan grieus qu’en prop non er mos cors vostres ni mieus, qu’Amors e vos m’es tan descominals 35 per qu’ai temor l’afans sia mortals. VI Chanson, cum selh que es correns e lieus ten vas lo rei qu’es tos seigner e mieus, en Aragon, qu’en lui es pretz cabals, e fons de joy, e de bos aips loguals. I. 1 oms DR; fizel R 2 plus] mais A 3 solamens R; chansos AN 4 totz faitz] mon chan D; condugz] dreitz E 6 que.l] que D, quels I; sieus enans] sos servirs D II. 8 valor EN, laussor D 9 midon D; honor EN 10 qu’al] e al A, al D; del DNR; pe DR; trol al E; qu’al] quel N, la AR, a la D 11 domengeiramen CE, domē iameniers D, don mengieramenz IK 12 qen N; dona no son DE; sui] om . I; autrius D 13 non sui en ren A, nous son de re DE; viratz A, vairaz D 14 enguardaus hi CR, gardaz vos hi D, enguardas hi E, esgardaus doncs ( aggiunto sopra la q del seguente queu, che è maiuscola perché preceduta da un punto segnaverso ) queu N; preyar] penssar D III. 15 Preiar nous aus DE; ni.m] nell’interlinea N; puesc] vuoill A; aillors N 17 non fier] ripetuto due volte, la seconda espunto N; ni.s AE; a l’escrima] tras l’e. A; na fier cal ni galdis ni e. D 18 E per so D; d’amor] dona D 19 vostre DN; lo pros A; tot CIR 20 amor E; mas] e A; mes DK 21 aital E Sulla canzone Nulhs hom non es tan fizels vas senhor Paolo Gresti 172 Vox Romanica 79 (2020): 165-178 DOI 10.2357/ VOX-2020-008 IV. 22 Mesclamens CR; mor e viu D 23 re no sai D; lacal A; d’ams] dans EN, dan DIK; ai] es E 24. fora] nagra C, agra R; sin E 26 non AE, nō DI; totz…maltraitz] dompna lo mals totz AIK; temps] tep D; maltrag R 27 om . D; bes] ben A, ges IK; camjes] ripetuto due volte A 28 om . D; s’es] es C V. om strofe E 29 om . D; ioi A, gaugz Fa 30 om . D 31 om. D; mabrassa em lia A, amors brusem lima I, me brusem lima K 32 om. D; ladonc] adoncs AFaIK; am] lam AIK 33 om .D; prop] breu AFaIK; vostres mon cor R; vostre Fa 34 metz A, me I 35 paor DFa VI. om. tornada D 36 Chansos AIK; quez N 37 ten vas] va aggiunto nell’interlinea da mano più recente N ; ton CENR; senhor CER, seign K I. Nessun vassallo è tanto fedele a un signore / che io nei confronti di Amore non lo sia di più, / e non solo con canzoni e con rime, / ma in ogni cosa mi prendo cura dei suoi ricchi feudi / al meglio che posso, e li arricchisco più dei miei, / perché il suo arricchimento è il mio maggiore impegno. / Così gli sono fedele al cospetto dei più leali. II. Al meglio che posso accresco il suo onore, / ed esalto pregio e valore di midons , / perché sono al suo servizio con tutto me stesso. / Sono suo dalla testa ai piedi, come un servitore, / quanto non lo sono, donna, né di altri né di me stesso; / e poiché non sono incostante né falso mai, / tenetene conto, visto che non oso pregarvi d’altro. III. Non oso pregarvi e non posso rivolgermi altrove, / come chi si perde d’animo per la paura, / che non colpisce, ma nemmeno si protegge schermandosi; / proseguo tuttavia sull’aspro cammino di Amore, / il vantaggio è vostro, e il danno tutto mio: / Amore infatti mi uccide, ma voi mi state tanto a cuore / che una simile morte rappresenta per me la vera vita. IV. La vita mi si mescola alla morte, senza un aiuto, / e non so quale, tra le due, sia per me peggiore. / Mi sarebbe andata meglio se fossi morto sùbito! / Ma oramai, donna, la fine è vicina, / e non sarà per sempre mia la sventura. / Non so tuttavia perché cambiare il mio male, / anche se non viene equamente ripartito. V. Non conosco gioia con cui cambiare il mio dolore; / considerate se non ho scambiato senno con follia: / quanto più Amore, per causa vostra, mi azzera e mi pialla, / tanto più io amo; ma l’affanno mi pesa, / e il mio cuore non sarà né vostro né mio, / poiché Amore, e voi con lui, siete tanto ostili nei miei confronti / che temo che l’affanno diventi mortale. VI. Canzone, come chi corre con piede leggero / vattene dal re ch’è signore tuo e mio, / in Aragona, perché eccellente è la sua fama: / egli è fonte di joi e dimora di perfezione. Commento 1. hom : vista l’insistita «metafora feudale» ho preferito interpretare il sostantivo come ‘vassallo’ (‘uomo ligio’) piuttosto che come generico soggetto impersonale. 6. majers jornals : si veda, ma in contesto tutt’affatto differente, il v. 230 della Prière à la Vierge pubblicata in s uChier 1883: 221: «Tu iest la mia fes el mien melher jornals». 7 sui fis : cf. BEdT 10.39 Nulhs hom no sap , v. 10 (G resti 2017: 17). 173 Vox Romanica 79 (2020): 165-178 DOI 10.2357/ VOX-2020-008 8. honor : per l’insista metafora feudale che occupa la prima cobla si potrebbe intendere con ‘feudo’. 10. servir : sull’uso di questo verbo, legato all’ambito feudale, si veda C ropp 1975: 220s. - In nota Chambers scrive (p. 189): «Cf. the very similar line of Arnaut Daniel (29,13; line 14. Canello, p. 105; Lavaud, p. 48): ‹qu’al sieu servir suy del pe tro qu’al coma›. Aimeric is evidently copying this expression; he even imitates Arnaut in contracting a la to al ». In verità Aimeric combina il passo citato di Arnaut ( L’aur’amara , v. 33-34 nelle edizioni più recenti, e useBi 1984, p eruGi 1978 e p eruGi 2015) con il v. 11 di Ab nou so coinde e leri ( BEdT 29.10), «sieu so del pe tro qu’al cima» (e useBi 1984: 94), che suona «…tro el sima» in p eruGi 1978 (vol. II: 330, dove è il v. 18), e «…tro e . l sima» in p eruGi 2015: 146 (è il v. 25). La forma qui a testo è suggerita in p eruGi 1978 (vol. II: 339). La particolarità grammaticale - rara, come sottolinea anche s kårup 1997: 40 - può spiegare i tentativi messi in atto dai copisti per rendere meno eccentrica l’espressione: tro la sima AR, tro a la cima D, ma con ipermetria. Il testimone K ha la lezione corretta tro c’al cima , come del resto il «gemello» I, ma la c è stata barrata e una a è stata aggiunta dopo la l : in tal modo K condivide lezione e ipermetria di D. Non sarà fuori luogo sospettare che l’intervento sia il frutto di una collazione tra i due codici, e che la mano che corregge, certo assai più tarda rispetto a quella che scrive K, sia di Pietro Bembo, nella cui biblioteca entrambi i canzonieri trovarono alloggio alcun tempo. 11-12. Si veda Aimeric, Puois descobrir ni retraire ( BEdT 10.42), vv. 20-21: «mieills c’aicel c’om compra e ven / sui vostr’om senes estraire» (s hepard / C haMBers 1950: 201); e S’ieu tan bes non ames ( BEdT 10.49), vv. 5-6: «Mas quar sui del tot sieus / mielhs que d’autrui ni mieus» (s hepard / C haMBers 1950: 229). 11. Il verso ricorda da vicino il v. 11 di Nulhs hom no sap dello stesso Aimeric: «ves leis cuy suy sieus miels que sel c’om ven» (G resti 2017: 17). - domengeiramens : stando alle COM2 è l’unica attestazione nel corpus trobadorico; il LR 3: 70 traduce con ‘domestiquement’, ‘servilement’, il SW 2: 274a commenta: «es ist ‘ein Lehnsmann, wie ein Vassal’ zu deuten» (‘comme un vassal’ nel PD ). 13. Si veda Aimeric, Puois descobrir ni retraire ( BEdT 10.42), vv. 25-26: «…per q’ieu tan ni qan / non puosc esser fraitz ni fals» (s hepard / C haMBers 1950: 201). 14. Ancora Nulhs hom no sap , v. 30: «e vos, sie.us platz, prenetz n’esgardamen» (G resti 2017: 19). 17. gandir ‘dare rifugio’, ‘rifugiarsi’ (si veda l aChin 2004: 381) - a l’escrima : «in realem Sinne ‘Deckung’? » ( SW 3: 195); l’immagine usata da Aimeric è senz’altro quella di un duellante che, paralizzato dalla paura, non solo non riesce a colpire, ma nemmeno è in grado difendersi con lo scudo dai colpi dell’avversario. Sulla canzone Nulhs hom non es tan fizels vas senhor Paolo Gresti 174 Vox Romanica 79 (2020): 165-178 DOI 10.2357/ VOX-2020-008 18. trieus : Shepard e Chambers annotano: «It would be possible to take trieus as ‘chemins, traces’ …, rather then as ‘truce’ …; but in view of the metaphor of fencing, we have decided against this». Mi pare però che la metafora della scherma sia a sé stante, e non influisca su questo passaggio; preferisco dunque interpretare ‘cammino’. 19. Shepard e Chambers isolano con due trattini questo verso, stampando peraltro vostre , che è lezione dei soli DN: in tal modo sembra che vogliano legare il si del v. 18 al qu(e) del v. 20, anche se la traduzione del v. 19 è chiusa da un punto: «Therefore I keep thus the harsh conditions of Love’s truce - yours the gain and mine the loss». - ancaps : è l’unica attestazione nelle COM2 (il vocabolo è presente in r ayn ., Lex. e in PD , ma manca in l eVy , Suppl. ; nulla in FEW ); c’è, o ci sarebbe, in verità un’altra presenza del vocabolo nella lirica occitanica, nel partimen tra Gui e Elias d’Uisel, N’Elias, de vos vuelh auzir , v. 72, «doncs n’ay yeu ancaps del guarar» ( BEdT 194.18 e 156.6; h arVey / p aterson 2010: vol. II, 486), risultato dell’analisi della varia lectio : en caps del guarar e anc cap lesgarar . La traduzione proposta è ‘advantage’ e il commento, constatata la presenza del vocabolo nella sola canzone di Aimeric, è il seguente: «The word seems to have been rare, hence no doubt the puzzlement of the copist». Nel DOM en ligne il vocabolo viene associato a ancabanza , che è una parte dell’eredità che uno degli aventi diritto - per esempio un coniuge, ma non solo - ottiene prima che avvenga la divisione del tutto; acabanza si trova in alcuni documenti, per esempio quello del 20 giugno 1157 proveniente dal Rouergue e pubblicato in B runel 1926: 79. Con ancabanza possiamo citare l’ ancabada , presente in un documento del 14 novembre 1244 proveniente dall’abbazia di Lézat (o urliaC 1984: 116), nonché l’ ancaberia testimoniata da d u C anGe . Si tratta dunque di un vocabolo giuridico molto tecnico che Aimeric usa per descrivere proprio una spartizione. Potrebbe essere un deverbale a suffisso zero da Cappare o Capulare ‘dividere’ (cf. d u C anGe , s. v.) prefissato con ante , ‘dividere prima’. 22. mesclamen viu e muer : il pensiero va immediatamente al v. 7 di Folquet de Marselha, A vos midontç (s QuillaCioti 1999: 416): «Donc mor e viu? …». Ancora più interessante, però, per la presenza del medesimo avverbio, a quanto pare pochissimo attestato nella lirica trobadorica, il legame tra questo verso di Aimeric e un altro dello stesso Folquet: «que viure . m faitz e morir mesclamen» ( Amors, merce: non mueira tan soven , v. 3 [ BEdT 155.1; s QuillaCioti 1999: 188]; i due testi sono messi in relazione da s QuillaCioti 2003: 205); si aggiunga che il v. 5 della medesima canzone di Folquet recita «pero, mieg mortz, vos sui hom e servire», che esprime un concetto che, pur non essendo certo raro nella lirica trobadorica, è presente anche nella nostra canzone. Il possibile legame tra 155.1 e 10.38 non è rilevato da Stroński, il quale invece rinvia (s trońsKi 1910: 83*) a un altro testo di Aimeric, Qui sofrir s’en pogues ( BEdT 10.46), vv. 38-39: «per qe . l viure e . l morir / mi fai ensems mesclar» (s hepard / C haMBers 1950: 218), certamente interessante, perché anche in questo caso c’è l’idea della mescolanza tra vita e morte ( ensems mesclar equivale al mesclamen di 175 Vox Romanica 79 (2020): 165-178 DOI 10.2357/ VOX-2020-008 10.38 e di 155.1). Si può rinviare, per una esemplificazione estremamente sintetica del tema, a Bernart de Ventadorn, Non es meravelha ( BEdT 70.31), vv. 27-28: «cen vetz mor lo jorn de dolor / e reviu de joi autras cen» (a ppel 1915: 189), e a Pons de Chaptoil, Aissi m’es pres com celui qe cerqan ( BEdT 375.1), v. 24 «q’enaissi . m fai s’amors viur’e morrir» (M artorano 2017: 80), e v. 40 «e mor e viu d’enveia e de desir» (M ar torano 2017: 82). Meno significativi, a parer mio, tanto Cercamon, Quant l’aura doussa s’amarzis ( BEdT 112.4), v. 31 «no muer ni viu ni no guaris» (t ortoreto 1981: 73), quanto Raimon Jordan, D’amor no . m puesc departir ni sebrar ( BEdT 404.3), v. 8 «si be . i conosc mo viur’e mo morir» (a sperti 1990: 216). Ma si può ricordare anche l’amico di un tempo di Aimeric, Sordello, che nella canzone Ailas, e que . m fau miey huelh , insiste sul tema (e si veda in particolare il be . m fai morir viven del v. 40: B oni 1954: 4). Nel commento a Giacomo da Lentini, Madonna, dir vo voglio , v. 9 (a nton elli 2008: 18-19) Roberto Antonelli cita solo, tra i trovatori, Folquet e Bernart. Si potrebbe forse legare, a rovescio, ma con aggancio arditamente pindarico, la morte naturale di Giacomo, v. 12 alla vida naturals di Aimeric, v. 21. 24. Nella tradizione manoscritta fora pres si oppone a agra pres ; ci sono molti esempi dell’una e dell’altra espressione nei testi trobadorici. 29-30. Shepard e Chambers chiudono entrambi i versi con un punto. 31. Si veda Guiraut de Calanso, Si tot l’aura s’es amara , v. 39 (e rnst 1930: 313): «qu’ins el cor m’intra e . m lima». 32. ladonc : nelle COM2 Aimeric risulta essere l’unico trovatore che usa questo avverbio; non solo qui, ma anche, e sempre in apertura di verso, in En aquelh temps que . l reys mori, N’Amfos (10.26), v. 6 e in S’ieu tan ben non ames (10.49), v. 18, verso che peraltro si chiude, come qui, con il rimante grieus . Molto presente, invece, ladonc , nella Chanso de la crozada . 33. en prop : formula rara, che, a quanto sembra, nei trovatori torna solo nell’incipit Mesier Rostaing, pensan en prop del cosiddetto Le Borc del rei d’Aragon (cf. M eyer 1871: 89). L’attestazione in Le Savi «co eras en prop ta fenida» (v. 862) è in realtà frutto di una correzione di Emil Levy, alla voce fenida del SW (3: 443; si veda d’a Gos tino 1984: 109). - mos cors : con la consueta ambiguità tra ‘il mio cuore’ e ‘il mio essere’, ‘io’. 34. È normale il verbo al singolare con due soggetti singolari, anche se precedono, si veda j ensen 1994: § 478. 36. Chansos : per una simile alternanza testimoniale tra chansos e chanso l aChin 2004: 145 chiosa: «Considero la s (…) per il vocativo allocutivo un ipercorrettismo». - correns e lieus : ricorda il tost e corren in Raimon Jordan, Vas vos soplei , v. 61 ( BEdT 404.11, a sperti 1990: 388). Sulla canzone Nulhs hom non es tan fizels vas senhor Paolo Gresti 176 Vox Romanica 79 (2020): 165-178 DOI 10.2357/ VOX-2020-008 37-38. Aimeric invia a un non meglio identificato re d’Aragona ben sei canzoni, oltre a questa (10. 14, 10.20, 10.27, 10.42, 10.43 e 10.49); secondo s hepard -C haMBers 1950: 5, si tratterebbe di Pietro II (1196-1213). Bibliografia a ntonelli , r. 2008: I Poeti della Scuola Siciliana , volume primo Giacomo da Lentini . Edizione critica con commento, Milano a ppel , C. 1915: Bernart von Ventadorn, seine Lieder , mit Einleitung und Glossar, Halle a sperti , s. 1990: Il trovatore Raimon Jordan , edizione critica, Modena BEdT = Biblioteca elettronica dei trovatori , v. 2.5, dir. S. Asperti. URL: www.bedt.it [ultima consultazione maggio 2020] B oni , M. 1954: Sordello, Le poesie . Nuova edizione critica con studio introduttivo, traduzioni, note e glossario, Bologna B runel , C. 1926: Les plus anciennes chartes en langue provençal (…), Paris COM2 = r iCketts , p. t. 2005: Concordances de l’occitan médiéval (CD-Rom), Turnhout C ropp , G. M. 1975: Le vocabulaire courtois des troubadours de l’époque classique , Genève d’a Gostino , a. 1984: Le Savi . Testo paremiologico in antico provenzale, Roma DOM en ligne = Dictionnaire de l’occitan médiéval , dir. M. s eliG . URL: www.dom-en-ligne.de [ultima consultazione maggio 2020] d u C anGe = Glossarium mediae et infimae latinitatis 1883-1887: Niort e rnst , w. 1930: «Die Lieder des provenzalischen Trobadors Guiraut von Calanso», RF 44: 255-406 e useBi , M. 1984: Arnaut Daniel, L’aur’amara , Parma FEW = w artBurG , w. Von 1922-1983: Französisches etymologisches Wörtebuch , Bonn/ Leipzig/ Basel F rank , i. 1966 : Répertoire métrique de la lyrique des troubadours , Paris G resti , p. 2015: «Aimeric de Peguilhan A lei de fol camiador (BdT 10.4): prime riflessioni», in: p. G resti (ed.), Otto studi di filologia per Aldo Menichetti , Roma: 3-24 G resti , p. 2017: «Aimeric de Pegulhan, Nulhs hom no sap que s’es gautz ni dolors ( BdT 10.39)», Lecturae tropatorum 10: 1-27. URL: http: / / www.lt.unina.it/ Gresti-2017.pdf h arVey , r./ p aterson , l. 2010: The Troubadour “Tensos” and “Partimens” . A critical edition, Cambridge IdT = Italia dei Trovatori , coordinatori p. d i l uCa e M.G riMaldi . URL: www.idt.unina.it [ultima consultazione maggio 2020] j eanroy , a. 1934: La Poésie lyrique des Troubadours , Toulouse/ Paris j ensen , F. 1994: Syntaxe de l’ancien occitan , Tübingen j ohnston , r. C. 1935: Les poésies lyriques du troubadour Arnaut de Marueil , Paris l aChin , G. 2004: Il trovatore Elias Cairel , Modena l eVy , Suppl. = l eVy , e. 1894-1924: Provenzalisches Supplement-Wörterbuch (…) M artorano , A. 2017: Pons de Chaptoil, Poesie , edizione critica, Firenze M eyer 1871 = Les derniers troubadours de la Provence d’après le chansonnier donné à la Bibliothèque Impériale par M. Ch. Giraud , Paris o urliaC , p. 1984: Cartulaire de l’Abbeye de Lézat , tome I, Paris PD = l eVy , e. 1973 5 : Petit dictionnaire Provençal-Français , Heidelberg p eruGi , M. 1978: Le canzoni di Arnaut Daniel , edizione critica, Milano/ Napoli p eruGi , M. 2015: Arnaut Daniel, Canzoni . Nuova edizione, Firenze r ayn ., Lex. = r aynouard , M. 1844: Lexique roman ou Dictionnaire de la langue des troubadours (…) , Paris RIALTO = Repertorio informatizzato dell’antica letteratura trobadorica e occitanica . URL: www.rialto.unina.it [ultima consultazione 1 luglio 2020] 177 Vox Romanica 79 (2020): 165-178 DOI 10.2357/ VOX-2020-008 s hepard , w. p./ C haMBers , F. M. 1950: The Poems of Aimeric de Peguilhan . Edited and translated with introduction and commentary, Evanston IL s kårup , p. 1997: Morphologie élémentaire de l’ancien occitan , Copenhague s QuillaCioti , p. 1999: Le poesie di Folchetto di Marsiglia , edizione critica, Pisa s QuillaCioti , p. 2003: Folquet de Marselha, Poesie , Roma s trońsKi , s. 1910: Le troubadour Folquet de Marseille , Cracovie s uChier , h. 1883: Denkmäler provenzalischer Literatur und Sprache , Halle t ortoreto , V. 1981: Il trovatore Cercamon , edizione critica, Modena Sulla canzone Nulhs hom non es tan fizels vas senhor Paolo Gresti 178 Vox Romanica 79 (2020): 165-178 DOI 10.2357/ VOX-2020-008 About the canzone “Nulhs hom non es tan fizels vas senhor” by Aimeric de Pegulhan (BEdT 10.38) Abstract: The article presents a new edition of the song Nulhs hom non es tan fizels vas senhor by the troubadour Aimeric de Pegulhan of Toulouse. The new text is based on the analysis of the entire manuscript tradition, in all nine witnesses. The composition is a classic love song based on the feudal metaphor, in which the poet complains that the woman does not reciprocate his love: Aimeric’s originality consists in the use of words or expressions that are very rare or completely absent in the lyrics of the troubadours, such as the word ancaps (v. 19), which seems to be a technicality of the legal lexicon, present only in some documents and, perhaps, in a partimen between Gui and Elias d’Uisel. Keywords: Aimeric de Pegulhan, Nulhs hom non es tan fizels vas senhor , Troubadour lexicon Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 Variació geolingüística en la fitonímia de l’occità de la Vall d’Aran Les designacions de la gavarrera i el gavarró, el jonc, l’ortiga i la ginesta a l’alta conca de la Garona Aitor Carrera (Universitat de Lleida) https: / / orcid.org/ 0000-0003-2343-6387 Résumé: Bien que le gascon pyrénéen oriental ait fait l’objet de nombreuses recherches dialectologiques et que l’on dispose même de publications portant sur les désignations botaniques de l’ensemble commingeois-couseranais-aranais, on remarque souvent, parmi ces répertoires, des contradictions flagrantes et des lacunes à combler. Ces défauts nous ont jusqu’ici empêchés d’avoir une connaissance approfondie des désignations phytonymiques les plus essentielles en aranais et, en même temps, de dresser un catalogue des variations dialectales liées au vocabulaire des végétaux opposant plusieurs villages de la vallée. Dans cet article, à l’aide des données obtenues depuis 1998 par le moyen d’enquêtes dialectologiques, on tâchera de tirer au clair quelles sont les désignations phytonymiques d’usage en Val d’Aran se rapportant à plusieurs végétaux tels que l’églantier et son fruit, le jonc, l’ortie et le genêt. Même si chacun des cas énumérés offre des particularités évidentes, on pourra constater à plusieurs reprises des spécificités propres au haut aranais qui font le lien soit avec le catalan avoisinant soit avec le gascon couserannais et, de ce fait, avec l’occitan central. Paraules clau: Occità, Gascó, Aranès, Dialectologia, Geolingüística, Fitonímia 1. Presentació Certament, el que d’ençà de B eC 1968 anomenem gascó pirinenc oriental - en el qual cal incloure els parlars de la Vall d’Aran, situats al sud de la frontera francoespanyola - disposa d’un gran nombre de treballs que permeten fer-se una idea tant d’una bona colla de les seues particularitats fonètiques i morfosintàctiques com de les seues especificitats i variacions lexicals. En una altra ocasió (C arrera 2008a) ja vam tenir l’oportunitat d’assenyalar les abundants produccions que s’han interessat pel triangle lingüístic format per l’Alt Comenge (al departament de l’Alta Garona, però que inclouria també la Varossa, als Alts Pirineus), el Coserans (a l’Arieja) i la Vall d’Aran (vinculada políticament al Principat de Catalunya i, en conseqüència a l’Estat espanyol). Aquestes produccions prenen igualment nombroses formes, des dels atles lingüístics amb punts d’enquesta situats en la nostra àrea (el més destacable Aitor Carrera 180 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 dels quals, evidentment, és l’ ALG ) fins a les monografies o glossaris locals, passant per articles puntuals de tota mena - de validesa científica variable - o aproximacions parcials igualment ben diverses sobre aspectes de fonètica, morfosintaxi o lèxic. Tanmateix, recentment també vam indicar, referint-nos específicament al cas aranès (C arrera 2017: 105-09), que, si volem obtenir informacions fiables i detallades, poble per poble, de certes estructures o formes, sovint hem d’enfrontar-nos a irregularitats o contradiccions en la bibliografia que demanen una recopilació i una anàlisi urgents de dades lingüístiques obtingudes sobre el terreny, abans que la desaparició dels últims parlants aptes per fornir informacions acceptables des del punt de vista de la dialectologia tradicional faci que sigui massa tard. És amb l’objectiu de superar aquestes limitacions - de quantitat i de qualitat - dels treballs anteriors que vam llançar el projecte d’un atles lingüístic de la Vall d’Aran que superés les nombroses deficiències d’alguna temptativa precedent (com l’atles de G riera 1973, sobre el qual cf. C arrera 2004: 8-14) i que alhora ens permetés d’obtenir una visió global de la variació geolingüística de les modalitats gascones parlades en una vall pirinenca amb unes particularitats (d’entrada, administratives) molt precises, amb informacions orals que deriven d’enquestes dialectològiques iniciades fa més de dos decennis, concretament l’any 1998, en una quinzena llarga de poblacions d’aquest país gascó, distribuïdes per tots els terçons aranesos, des de l’extrem baixaranès (Canejan, Bausen) fins als pobles més enlairats de la comarca (com Bagergue o Tredòs) 1 . En aquest article presentem alguns resultats fins ara inèdits d’aquesta recerca (que hauria de conduir a l’elaboració desitjable d’aquell nou atles i integrar-s’hi algun dia), referits específicament a l’àmbit de la fitonímia. Aportem alguns mapes i alhora els comentaris lingüístics corresponents, que no només han de permetre de conèixer les principals variacions diatòpiques referides a uns termes vegetals molt concrets, sinó fer veure les raons per les quals en alguns casos, com deia C oroMines 1990: 13 en l’inici de la seua monografia sobre el gascó de l’alta conca de la Garona, «[l]’aranès no és uniforme» i, per ser més precisos, en què consisteix aquesta manca d’uniformitat 2 . 1 Tots els terçons (les subdivisions administratives tradicionals de la Vall d’Aran) hi són representats: Es Quate Lòcs (Canejan, Bausen, Les, Bossòst); Lairissa (Arres, Vilamòs, Es Bòrdes); Marcatosa (Aubèrt); Castièro (Vielha, Betren, Escunhau); Arties e Garòs (Arties, Garòs); Pujòlo (Gessa, Salardú, Tredòs, Bagergue). S’han realitzat igualment enquestes a la zona del Bauartès (al cantó de Sent Biat, al departament de l’Alta Garona). Per a més detalls, cf. un cop més C arrera 2017. Pel que fa al terçó de Marcatosa (el bressol del poeta aranès Jusèp Condò), també s’havien previst enquestes al poble de Vilac (una mica més oriental que Aubèrt), però es va haver de renunciar a aquest objectiu després de constatar que ja no hi havia parlants que complissin totes les condicions necessàries per exercir d’informants fiables. Aubèrt, per tant, és la localitat que exerceix de testimoni d’aquell terçó fins i tot si el nostre objectiu inicial era que cadascuna de les subdivions administratives araneses disposés d’entrada almenys de dues localitats com a punts d’enquesta. 2 De fet, aquesta sentència sobre la manca d’uniformitat de l’aranès no és exclusiva de la monografia corominiana sobre l’aranès, ja que fa acte de presència en treballs anteriors del mateix gran lingüista català sobre l’occità de la Vall d’Aran. Cf. C oroMines 1931: IX i C oroMines 1976: 12. Variació geolingüística en la fitonímia de l’occità de la Vall d’Aran 181 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 Tenint en compte que el nostre qüestionari partia del de l’ Atles lingüístic del domini català (B adia i M arGarit / p ons / V eny 1993) amb un ull posat en els enunciats de l’ ALG i, encara més específicament, en el que constava en recerques com les de C oroMines 1990 o de k rüGer 1995a, 1995b, 1996a, 1996b, 1996c, 1997 3 , les denominacions per les quals ens interessem a continuació responen a termes inclosos en l’onzè capítol del repertori de lemes d’aquell atles català, concretament als números 1178 (‘la gavarrera’), 1179 (‘el gavarró’), 1186 (‘el jonc’), 1191 (‘l’ortiga’) i 1192 (‘la ginesta’). Es tracta igualment de qüestions i mapes recollits en l’ ALG (on el punt inicial d’enquesta a la Vall d’Aran, Casau, va ser substituït més tard per les localitats d’Aubèrt i de Tredòs), concretament en el primer volum, en les cartes 173 (‘églantier’; que recull igualment una bona colla de denominacions del seu ‘fruit’, és a dir del gavarró 4 ), 187 (‘jonc’), 177 (‘ortie’) i 165 (‘genêt’). De fet, les aproximacions al lèxic botànic del gascó pirinenc oriental, i si cal específicament al de la Vall d’Aran, tampoc no són precisament inexistents, sinó que n’hi ha que daten fins i tot del segle xix i s’estenen fins a anys relativament recents. A banda de repertoris clàssics que agrupen dades de provinences molt diverses sobre els noms de les plantes en l’àmbit hexagonal (el més destacable dels quals són, sense cap mena de dubte, els onze volums publicats per r olland 1896-1914) o de produccions més generals - que no s’interessen, per tant, exclusivament en termes botànics - que poden aportar dades interessants a l’estudi de la fitonímia aranesa o del gascó pirinenc oriental en general (com el mateix ALG o la monografia de C oroMines 1990, que ja hem citat fa un moment, sense oblidar els termes que figuren de tant en tant en glossaris limitats o en altres tipus de produccions com els de s oler i s antaló 1998, B elloC 1910, C ondò 1914, d upleiCh 1843, s arrieu 1902-1906 i s arrieu 1960s, per citar-ne només alguns), el nostre territori disposa de contribucions que aborden de manera particular, a vegades fins i tot prou precisa i detallada, els noms dels vegetals. s aCaze 1890 i 1891 ja va signar dues publicacions consecutives en què mirava d’enumerar una bona quantitat de lèxic botànic propi de la vall veïna de Luishon. Encara que no calgui incloure de manera estricta la vall d’Aura en l’àrea del gascó pirinenc oriental, aquesta zona immediata al Comenge ja va ser objecte d’un catàleg fitonímic signat per François Marsan, recuperat recentment de l’oblit per e yGun / l e n ail 2015. Els treballs històrics de r ohlFs 1977 o 1931 o k rüGer 1995a ens donen també dades específiques sobre certes denominacions botàniques usuals al nostre territori (en el primer cas, tot i que les informacions de la població aranesa de Canejan hi són més aviat esporàdiques, alguns punts situats arran de la frontera com Mèles o Hòs hi són bastant presents, i ja no diguem la veïna vall de Luishon o determinats indrets del Coserans). En el cas concret de la Vall d’Aran no podem negligir, per exemple, ni les dades incloses - encara que siguin igualment limitades - en algunes pàgines del 3 Per a més detalls sobre el qüestionari i la metodologia utilitzats, cf. C arrera 2017: 109-12. 4 En aquest mapa es precisa, tanmateix, que «[m]oins de 40% des localités ont fourni une réponse positive». Aitor Carrera 182 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 valuós treball de h eyns 1938 ni, encara menys, tot el monogràfic que va dedicar B ernhard 1988 als noms aranesos dels vegetals, per bé que - com tindrem l’ocasió de constatar a partir de diversos casos concrets - el seu treball presenti atribucions territorials o formes específiques directament inversemblants als ulls dels que coneixen mínimament l’aranès. Malgrat el títol, són molt més secundàries aportacions com les de B ersaCh 1983, que amb prou feines dona informacions sobre alguns noms d’arbres. I és que, en definitiva, les contribucions més rellevants al coneixement del lèxic fitonímic tant del gascó pirinenc oriental en el seu conjunt com de l’aranès en particular continuen sent l’extens monogràfic de Jean Séguy - la seua primera tesi, de fet - sobre els Pirineus centrals (que incloïa fins i tot un punt aranès, Canejan; s éGuy 1953), el seu article sobre els noms de plantes a la Vall d’Aran (les dades del qual provenen essencialment de Casau, al costat de la capital comarcal, Vielha; s éGuy 1948) o el petit inventari de topònims d’origen botànic pertanyents a la mateixa zona d’estudi que la monografia fitonímica presentada tres anys enrere en un congrés d’estudis pirinencs i apareguda poc temps abans (s éGuy 1952). En el segon dels casos, Séguy enuncia una bona pila de denominacions araneses de plantes d’un punt concret de la Vall d’Aran, malgrat que es planyi paradoxalment de la progressiva decadència d’aquest gènere d’apel·latius: «Les témoins que nous avons interrogés dans le centre de la vallée, pourtant tous ruraux, connaissent mal les plantes et les désignent très vaguement. À ce point de vue, les montagnards français sont mieux doués (ceci étant d’ailleurs tout relatif! )» (s éGuy 1948: 96). A tot això hi hem de sumar l’aproximació més seriosa que hi ha hagut fins ara a l’etnobotànica aranesa, el volum col·lectiu d’a ldea et al. 2017, per al qual es van realitzar una vintena d’entrevistes a la comarca i que tenia un precedent immediat en un treball de recerca de batxillerat (a ldea et al. 2017: 18). Aquesta publicació aporta al voltant d’un centenar i mig de termes botànics, però malauradament no situa geogràficament l’origen de cada denominació i, per tant, ofereix implícitament com a generals alguns mots que només s’usen en algunes zones o poblacions de la Vall d’Aran i no pas a tota la comarca 5 , amb la qual cosa té una utilitat (geo)lingüística limitada amb relació a tot el que podria haver aportat una recerca basada en un treball de camp dut a terme en diversos punts del territori 6 . En tot aquest catàleg caldria incloure-hi treballs que, sense interessar-se exclusivament per la fitonímia, recullen determinades informacions sobre noms de plantes a la Vall d’Aran a partir de la toponímia (C arrera 2001), de l’anàlisi geolingüístic de determinats fenòmens fonètics (C arrera 2005) o altres qües- 5 En les pàgines següents en veurem algun exemple, com el terme garrauèr ‘gavarrera’ (§ 2.1.2) o ortiga (§ 2.3). 6 És igualment una llàstima que, de les enquestes realitzades, cap s’interessi pel terçó de Lairissa ni per les localitats extremes de Baish Aran, Bausen i Canejan. Sis de les dotze poblacions corresponen al terme municipal de Vielha, i per tant al centre de la comarca (als terçons de Marcatosa i Castièro). Variació geolingüística en la fitonímia de l’occità de la Vall d’Aran 183 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 tions (C arrera 2008b), a més d’algun article que s’interessa per una denominació botànica molt concreta des d’una òptica igualment dialectològica (C arrera 2018). 7 Hem de convenir que ni tan sols aquesta relativa profusió de fonts sobre la fitonímia aranesa 8 evita les contradiccions o les llacunes a què fa un moment fèiem referència, amb la qual cosa esperem que aquest article, per molt que tingui una extensió i un abast lexical limitats, serveixi per dibuixar d’una manera prou concloent les diferències que oposen les poblacions araneses en un àmbit molt específic del lèxic i, concretament, a propòsit d’uns referents molt concrets que fins ara tal volta no havien estat abordats com calia o sobre els quals, en tot cas, no s’havia recollit prou informació per tenir una visió general tant de l’inventari de les diferents formes concurrents a l’interior de la Vall d’Aran com de la seua distribució geogràfica en aquest territori gascó. Com també vam advertir en el seu moment (C arrera 2017: 116), els espais corresponents a cada punt d’enquesta en els mapes que exposem a continuació, miren de reproduir prou fidelment els territoris dels antics termes municipals d’una bona colla de localitats de la comarca abans de les fusions administratives que es van produir a les zones centrals i alta de la Vall d’Aran durant els anys setanta del segle xx (si cal, amb l’adjunció del territori de localitats que no han estat punts d’enquesta situades en el mateix terçó i amb les quals, per tant, pressuposem una relació humana més intensa) 9 , o almenys els espais que els habitants de cada població con- 7 Per molt que el seu interès sigui limitat, encara podríem ampliar l’inventari amb alguna contribució més o menys recent feta des del mateix territori, com una publicació divulgativa editada pel Conselh Generau d’Aran que conté alguns noms d’arbres i d’arbustos (C onselh 2007; i que, per cert, en va precedir una sobre les denominacions dels fongs: C onselh 2009), que es completarien amb materials menors com vocabularis vulgaritzadors, materials escolars, glossaris variats… 8 Es tracta d’un catàleg que podríem fer més i més gran en la mesura, per exemple, que apareixen uns pocs termes botànics aranesos, l’origen últim i l’itinerari bibliogràfic dels quals no és sempre del tot clar (ja que sovint semblen haver passat de recull en recull), en treballs catalans o, en general, peninsulars amb informacions fitonímiques com C osta 1977 [ 1 1864], t exidor y C os 1871 i G oMis i M estre 2015 [ 1 1891], o, fins i tot més recentment, en obres de referència com M asClans 1981 o V allès et al. 2014, que recull una quantitat ingent de dades fitonímiques d’una multitud de treballs anteriors. En aquest context també mereix una menció especial l’article de l lensa de G elCén 1953, en el qual s’aporten noms de plantes obtinguts sobre el terreny en una visita a la Vall d’Aran durant l’estiu de 1951 (també recollits en general per V allès et al. 2014). El que el fa especial aquest treball, malgrat els errors i les formes dubtoses habituals en algú per al qual la llengua del país devia sonar ben exòtica, no és només que es consignin termes obtinguts a la part baixa de la comarca (Es Bòrdes) i alhora a la part alta, sinó que en aquesta darrera zona els fitònims d’Arties - una trentena - surtin de la boca d’un tal «señor Delseny» (l lensa de G elCén 1953: 86), per tant probablement el «vell amic» i informant de C oroMines 1976: 22. L’element més destacable, però, és realment que s’hi recullen, a més, alguns fitònims de la localitat avui despoblada de Montgarri (l lensa de G elCén 1953: 79-80, 82). 9 Els terçons aranesos, al cap i a la fi, no només tenien implicacions administratives (encara avui serveixen de circumscripció electoral en l’elecció de la composició del govern autònom, el Conselh Generau, i per tant del Síndic d’Aran), sinó que establien unes xarxes de solidaritat internes i fins i tot determinaven unes certes identificacions paraidentitàries per oposició als individus d’altres terçons de la Vall d’Aran. Aitor Carrera 184 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 sideren com a propis de la seua localitat independentment de qüestions administratives actuals o pretèrites. Tot i que no consti explícitament en les llegendes de les cartes, es podrà constatar que en els comentaris no renunciem a exposar allò que en l’elaboració de l’ ALG s’anomenaven «données negatives», sortides de la suggestió o la proposició de termes alternatius als proporcionats per l’informant (r aVier 1965: 264-65). Som conscients que són informacions que no cal negligir per aconseguir una visió fidel de la variació geolingüística, i menys encara en una situació dialectal com l’aranesa, que Séguy catalogaria d’exemple de «polymorphisme latent» (s éGuy 1973: 34), on els informants a vegades no només coneixen el terme o la solució que són propis de llurs localitats, sinó els que s’usen en altres poblacions properes (encara que aquestes atribucions no siguin sempre exactes i incloguin determinades idees preconcebudes sobre els parlars de determinades poblacions que canvien segons el punt geogràfic en què ens situem). Igualment, hem de precisar que el fet que consignem determinades formes segons les convencions graficofonètiques de la llengua occitana (i, concretament, a través de les llicències que s’apliquen sovint a l’aranès; cf. C arrera 2015a: 252-54) i les correspondències bàsiques entre la fonètica i les seues materializacions gràfiques, no significa que totes elles siguin acceptables des del punt de vista normatiu, ni tampoc que en aquest nivell no es puguin establir jerarquies o a prioritzar certes representacions o formes en un aranès adequadament codificat (encara que aquí els diferents termes concurrents apareguin de costat de manera indiscriminada). Al cap i a la fi, això escapa a l’objectiu d’aquest treball, que consisteix simplement a descriure i raonar la variació geolectal que es dona a la Vall d’Aran en uns casos concrets del lèxic botànic, i hauria de ser objecte d’un altre article monogràfic per molt que aquí ja donem nombrosos indicis de les tries preferents i de les jerarquitzacions que caldria fer en funció de qüestions com la difusió o l’origen de cada denominació. Variació geolingüística en la fitonímia de l’occità de la Vall d’Aran 185 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 Mapa 1: Punts d’enquesta 2. Variacions dialectals en algunes designacions fitonímiques a la Vall d’Aran 2.1 La gavarrera i el gavarró 2.1.1 Gardaua, garraua, garrava . Gavarró, fruit de la gavarrera Les formes araneses gardaua , garraua i garrava ‘gavarró’, així com les denominacions gardau(l)èr , garrauèr , garravèr ‘gavarrera’ (de les quals aportarem més dades en la secció següent; cf. § 2.1.2) tenen un origen preromà i parteixen de la mateixa base que el català gavarra , gavarrera (o, dissimilat, gavernera ), que l’aragonès gabarrera o gabardera o, encara, que el basc gapar o kapar ( DECat 4: 429), que en aquesta llengua poden significar ‘zarza, planta rastrera’ o ‘zarza, cambrón’, ‘buisson, ronce’ (a zkue 1984: 481, 621). Els principals tipus gascons d’aquesta mena, condicionats per resultats assimilables als de - B i - V intervocàliques llatines (-[w]o -[β]-; ALG 6: 2101) i per la possible dissimilació -rr- > -rd- (C oroMines 1972/ 2: 141) són gauarra/ gavarra , gauarda/ gavarda i gardaua , garraua/ garrava . Mentre en una part central i occidental de Gascunya, aquestes denominacions (i principalment les del tipus ga- Aitor Carrera 186 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 uarro gavarr- ) signifiquen sobretot ‘ajonc’ i designen doncs l’argelaga o la gatosa 10 , en una zona més oriental són ‘églantier’ o el seu fruit, per tant la gavarrera i el gavarró ( ALG 1: 173; ‘églantier’), cosa que tindria com a mínim continuïtat - especialment pel que fa al nom de la planta més que no pas al del fruit - fins a terres llenguadocianes veïnes de departaments com l’Aude, el Tarn i el Tarn e Garona ( garravièr ; ALF 2: 452a; ‘églantier’ 11 ) i qui sap si fins i tot prou més enllà 12 . En aquest segon cas, 10 Ens referim a la part oriental de les Lanes, a les terres més occidentals del Gers, a alguns punts propers de la Gironda i d’Òlt e Garona, així com a zones septentrionals dels Pirineus Atlàntics i dels Alts Pirineus, cosa que per l’est arriba almenys fins a Sent Plancard, a prop de Sent Gaudenç ( ALG 1: 167; ‘ajonc’). Cf. també l’ ALF 1: 21 (‘ajonc’), on hi ha formes del tipus gauarro gavarren punts de les Lanes, dels Alts Pirineus i fins i tot al mateix Sent Gaudenç, tot i que en aquesta població d upleiCh 1843: 67 enregistrés gardauèr . Una distribució dels diferents tipus lèxics concurrents de l’ ALF es pot trobar en el quart mapa de h ensChel 1917. Cf. encara totes les dades reportades pel FEW 21: 97-98. Una interessant i primerenca disquisició sobre el nom de l’argelaga en gascó, amb dades territorials interessants - tot i que amb errors lingüístics - es pot trobar a d ulaC 1878. 11 Cf. encara F arenC 1973: 28, que recull formes com garabièr o garabelhèr , ‘églantier’, Rosa canina , en nombrosos punts del Tarn. O també l aFFaGe 1895: 13, que troba « Garrabiè » [ garravièr ] a Carcassona, ‘Rosier églantier’. La forma consta també a C ouzinié 1850: 269, on hi ha « GarraBiè , Garabelhè , s. m. Églantier, buisson, rosier sauvage». A Tolosa la forma és « Garrabigné » segons t ournon 1811: 516, que l’ ALG ja trobava a Santa Fe de Grefuèlha i que ja figura al diccionari de d oujat / V isner 1895: 130, al costat de garravièr : « GarraBiè , GarraBinhè , églantier». En aquest mateix lloc hi ha « la garrabignèro , la souche de l’églantier», reportada per r olland 1896-1914/ 5: 227 com si fos un sinònim dels termes anteriors. A M istral ( TDF 2: 20) aquesta mena de termes apareixen etiquetats com a carcassonesos o carcinols i s’especifica d’entrada que signifiquen ‘églantier’ «en Languedoc». És el mateix que constava a h onnorat 1846-1847/ 2: 318, on garabier era el «[n]om qu’on donne, en Languedoc, à l’églantier», i garrabigner un terme «toulousain» (h onnorat 1846- 1847/ 2: 325). a liBèrt 1997: 424 recull garraba (i no pas garrava ; «Fruit de l’églantier») com a terme propi del donesanès, i garrabièr (i no pas, un cop més, garravièr ; «églantier») com a mot propi del dialecte central , del tolosà, del carcinol i del cevenol. Segons l’ ALLOc (1: 140; ‘églantier’), el tipus garravièr - amb algunes petites variacions locals - tindria una extensió considerable en tota la seua àrea d’estudi, pels departaments de l’Aude (on, amb l’excepció de la zona més costanera, també el localitza l’ ALLOr 1: 202; ‘églantier’), l’Arieja, l’Alta Garona, bona part del Tarn e Garona i fins i tot algunes zones occidentals del Tarn i punts de l’Òlt. Garravinhèr faria acte de presència en punts que es troben a cavall del Tarn i l’Alta Garona (Mascarvila, Bèlcastèl, Apèla i Drulha, avui al terme de Revèl, on consta per cert una transcripció amb bategant), mentre que garravelhèr ocuparia una àrea contínua entre el Tarn i el Tarn e Garona que aniria aproximadament des de Cadaluènh al sud-est fins a Biule al nord-oest. El terme garrava com a fruit de la gavarrera és localitzat per l’ ALLOc (1: 141; ‘fruit de l’églantier’) únicament en gairebé mitja dotzena de punts de l’Arieja i de l’Aude, departament en el qual també n’hi ha alguna ocurrència a l’ ALLOr (1: 203; ‘fruit de l’églantier’), però la immensa majoria de llocs que usaven garravièr (o garravinhèr , o garravelhèr …) per a la planta, ja opten, per al nom del fruit, pel terme compost gratacu(o)l , amb les variacions o alteracions fonètiques locals que calgui. 12 Malgrat que s’hagi dit que «[l]’àrea occitana del mot és principalment gascona, però també altllenguadociana i àdhuc s’allarga fins al Tarn» i que «en l’ALF … cobreix tot l’Arieja, la H. Garonne i punta SE. del Tarn-e-G.» ( DECat 4: 430), r olland 1896-1914/ 5: 227 recull exemples de formes que suposen garravièr no només en tolosà o al Lauraguès (per exemple, a Castelnòu d’Arri), sinó fins i tot a l’Erau, al Gard i als Alps de l’Alta Provença, cosa que és reportada pel FEW 21: 97. De tota manera, si aquest tipus ja no apareixia a l’ ALLOr més enllà de l’Aude (cf. la nota anterior), no sembla tampoc que l’ ALP (2: 600, ‘l’églantier’; 2: 601, ‘le fruit de l’églantier’) el reculli per aquelles latituds orientals. Variació geolingüística en la fitonímia de l’occità de la Vall d’Aran 187 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 mentre que gauardo gavardsembla ser la seqüència més occidental (concentrada sobretot al departament dels Alts Pirineus) 13 , gardaués la que domina a bona part del Comenge i a tota la conca de la Garona ben bé fins a les portes de Tolosa, i s’endinsa fins i tot al Gers 14 i en punts septentrionals dels mateixos Alts Pirineus, mentre que al Coserans i altres punts d’Arieja - igual que en alguns indrets del País Tolosà - s’imposa garrau -/ garrav - ( ALG : ibídem) 15 . Com en el conjunt de Gascunya, a l’interior de la Vall d’Aran les variacions geogràfiques estan sotmeses als resultats equiparables als de - B i - V intervocàlics (-[w]o -[β]-) i a la presència o l’absència de la dissimilació -rr- > -rd- . Les isoglosses que separen les diferents solucions de cadascun d’aquests dos fets fonètics en els termes que ens ocupen se situen a poca distància, de manera que la dissimilació s’associa majoritàriament a -[w]i la seua absència a la presència de -[β]- ( gardaua i garrava ), tot i que hi pot haver alguns petits decalatges a la zona fronterera 16 , al terçó d’Arties e Garòs ( garraua ), polimòrfic pel que fa a solucions de - B i - V - (C arrera 2008b: 24-25, 192, C arrera 2015b: 86-87). Descartem, per tant, bona part de les dades de G riera 1973 (mapa 870, ‘la gavarrera’), segons el qual hi hauria garrav [e] r en punts com Es Bòrdes o Vilac 17 . I prescindim igualment de l’atribució de B ernhard 1988: 44 (que no sembla que anoti ni un sol cas de garrav- ) de gardauèr a punts com Garòs o Gessa. També ha de ser un error el terme «Gavarres» que l lensa de G elCén 1953: 86 afirma haver obtingut a Arties en tant que « Rosa gallica L., etc.». 18 Són, en canvi, raonables les formes gardaua (transcrita, però, « gard a wo », amb una àtona final impròpia de la localitat) i gardauèr que s éGuy 1948: 92 recull a Casau i el gardauèr que aquest mateix 13 Amb l’excepció de diversos punts septentrionals i també del tipus galavardque hi ha cap a Varetja i Gavarnia (sobre el qual cf. també s éGuy 1955: 536), aquesta seqüència continua fins i tot a la Varossa i a Luishon (de fet, s aCaze 1890: 838 dona « Gaouardè , m.; gaouarda , f. = l’arbuste & le fruit» com a Rosa canina o ‘églantier’). Per a més detalls, variants o parents de les formes gascones, remetem al recull de dades que fan r ohlFs 1977: 41-42 o C oroMines al DECat 1: 430 i al DCECH 1: 72, a més del FEW 21: 97-98. 14 On també és la seqüència que apareix al diccionari de C énaC -M onCaut 1863: 62, en una forma femenina de la qual ja hi havia diverses occurrències a l’ ALG : « Gardaouèro , s. f., églantier». 15 r ohlFs 1931: 146 ja va localitzar una forma que suposa garravèra a Sentenh i Sèish, i s Chöntaler 1937: 82 a Vathmala com a ‘fruit de l’églantier’, tot i que en aquest darrer cas possiblement amb un error de transcripició en la vibrant. 16 Un símptoma d’això és el que hi ha al glossari de V erGés 2009: 294, on, tot i que el nom del gavarró no hi aparegui, la planta s’anomena únicament gardauèr o garravèr . 17 De fet, Griera barreja en més d’una ocasió el nom del gavarró ( gardaues a Vilac o Bausen, per exemple) amb el de la gavarrera, i fins i tot sembla que hi confongui el neret (el ga [n] ècs que fa acte de presència a Canejan o Les és segurament una mala transcripció de gauècs , amb n per u ). 18 A V allès et al. 2014: 759, obra en la qual s’acostumen a reproduir les dades d’aquest autor, el terme en qüestió ja no apareix entre els sinònims del català roser gàl·lic . Ben probablement el terme de Llensa de Gelcén és una distracció per garraves , ja que tot i que nosaltres hàgim obtingut garraues al terçó d’Arties e Garòs, el polimorfisme a què fèiem referència amb relació als resultats de - B i - V intervocàlics en aquesta zona, no fan en absolut inconcebible que garrava hi pugui coexistir al costat de garraua . Ben al contrari: és del tot versemblant malgrat que no hàgim enregistrat amb -[ß]aquest terme en concret. Aitor Carrera 188 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 dialectòleg va obtenir a Canejan (s éGuy 1953: 54), així com la forma que suposa garravèrs (tot i un aparent [e] tònic) que figura a k rüGer 1995a: 70 per a Tredòs, ‘escaramujo’. Igualment, és conseqüent el « gardáwa » que h eyns 1938: 136 troba a Les i a Bordius (al terme municipal de Canejan), ‘Hagebutte’, tot i l’error de transcripció en el plural « gardáwis ». Entre les dades de treballs anteriors, però, sobretot cal remarcar la precisió amb què Coromines estableix el límit entre la presència i l’absència de la dissimilació ( gard-/ garr- ), que segons ell es deixaria de sentir «a partir d’Escunyau [sic]» ( DECat 4: 430), tot i que en el seu monogràfic sobre l’aranès assenyali Casarilh (C oroMines 1990: 470) 19 . En el segle que ens separa de les recerques del gran lingüista català, en cas que donéssim les seues informacions per bones, només un poble (precisament Escunhau) hauria basculat de l’àrea sense dissimilació a la zona que disposa del resultat -rd- . D’altra banda, si ell mateix (ibídem) assenyala que «no asseguro l’exactitud de gardáu̯la » a Bossòst 20 , en la secció següent (§ 2.1.2) veurem com fins i tot aquesta dada corominiana té raó de ser encara que en els nostres dies hàgim recollit gardaua - com en tants altres llocs - a la localitat més meridional dels Quate Lòcs. Sigui com sigui, de tot plegat se’n desprèn una conclusió molt clara: pel que fa a la presència o absència de la dissimilació -rr- > -rd- , ens trobem davant d’un cas de coincidència entre, d’una banda, la part central i baixa de la Vall d’Aran amb les formes més habituals al Comenge immediat ( gard- ) i, d’una altra, entre la part alta i allò que és corrent al departament veí de l’Arieja ( garr- ), de manera que es podria dir que la mateixa isoglossa que separa el comengès del coseranès continua més ençà de la frontera i parteix la Vall d’Aran en dues seccions. 19 C oroMines (ibídem) indica una excepció al que seria habitual al terçó de Pujòlo, on la localitat avui despoblada de Montgarri disposaria de la forma garrava per a l’arbust i un curiós garravon per al fruit. Però aquest darrer terme no ens consta en les nostres enquestes altaraneses. En cas que calgués donar-li validesa, hauríem de convenir que es tracta d’una denominació local avui desapareguda que, al cap i a la fi, s’avindria igualment amb la presència de la seqüència garraval terçó de Pujòlo que ell mateix descrivia i que les nostres dades confirmen. En canvi, podem afirmar sense cap mena de dubte que contenen errors les formes consignades per B esson / B esson 2006: 102: «gavarrera, f. / garabé, m. / garaué, m.: églantier». 20 La forma gardaula també consta a r ohlFs 1931: 140 i r ohlFs 1977: 41 per a Hòs. Variació geolingüística en la fitonímia de l’occità de la Vall d’Aran 189 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 Mapa 2: Gavarró , fruit de la gavarrera ; fr. gratte-cul , fruit de l’églantier 2.1.2 Gardauèr, gardaulèr, garrauèr, garravèr. Gavarrera Totes les consideracions que hem fet a propòsit del nom del gavarró (cf. § 2.1.1) serveixen en general per al de la gavarrera, de la qual fins ara ja s’han avançat una bona colla d’informacions. De fet, a nivell geogràfic, a la Vall d’Aran hi ha una correspondència prou general entre la morfologia del nom de la planta i el del fruit: les poblacions que usen gardaua se serveixen normalment de gardauèr i les que coneixen garrava disposen de garravèr . Al terçó d’Arties e Garòs, que vacil·la entre -[w]i -[β]intervocàlics, hem obtingut tant garrauèr (d’acord amb garraua , Arties) com garravèr (Garòs, curiosament més occidental, en contrast amb -[w]en el nom del fruit; cosa que prova que l’oscil·lació entre les dues solucions intervocàliques és general a tot el terçó), la forma que ja ocupa el terçó de Pujòlo. Això, per tant, ja ens fa veure que quan C ondò 1914: 11 recull « gardawę́ , m. : gavarrera», tot i que en teoria els seus materials «reflecteixen principalment el parlar de Salardú» (C ondò 1914: 1), el poeta de Montcorbau no deu fer res més que enregistrar la forma en ús al seu poble d’origen (al terçó de Marcatosa) o almenys la que devia creure més difosa en aranès, perquè al terçó de Pujòlo, on es troba Salardú, el mot usual és garravèr . D’altra banda, si a ldea et al. 2017: 89 consignen en la pràctica garrauèr com a única forma aranesa de la Rosa canina 21 , segons el que hem dit, aquest terme només pot sortir d’una o dues localitats i no és, en cap cas, la forma aranesa més habitual. Ni de bon tros. 21 De fet, en recullen una altra, rosèr silvèstre , però sembla més una definició - qui sap si improvisada - destinada a descriure la planta o una denominació secundària obtinguda d’algú que desconeix el terme tradicional que no pas una apel·lació popular arrelada, ja que en totes les nostres enquestes no hem obtingut mai un sintagma d’aquesta mena. Aitor Carrera 190 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 Més enllà de les qüestions vinculades a les solucions identificables amb les de - B i - V intervocàlics, l’única excepció destacable al panorama que venim de descriure és la forma obtinguda a Bossòst, gardaulèr , que presenta una lleugera dissemblança formal amb gardaua i amb el gardauèr habitual al centre i la part baixa de la comarca. r ohlFs 1931: 140-41 i 1977: 41, que també recull gardaulèr a Mèles i Sent Biat, sosté aparentment que seria un derivat de gardaula , que al seu torn contindria un seqüència aBula > -aula 22 . Però aquesta explicació ens sembla innecessària. La presència de la lateral, a primera vista anòmala, respon a un fet fonètic que no té res d’extraordinari en aranès, ja que hi ha casos en què un eventual -[w] final d’un primitiu desenvolupa una lateral -[l]en una sufixació, en posició pretònica 23 . La forma de Bossòst queda lluny de ser un resultat fonèticament excepcional, però és que, a més a més, tampoc no és un cas isolat. Ja hem vist que r ohlFs (ibídem) la recollia en punts propers del Comenge. Però és que resulta que és idèntica a la que l’ ALG 1: 173 (‘églantier’; també consta a s éGuy 1953: 54) troba - una altra vegada - a la localitat comengesa de Mèles - a tocar de Canejan - i que, per reblar el clau, és la base del terme d’Arguenòs gradaulèr , que ha de sortir d’una metàtesi de bategant en gardaulèr 24 . Afegim-hi que, tot i que avui a Mèles hi hàgim recollit el francesisme egalantièr (< fr. églantier , amb anaptixi), ens consta que gardaulèr s’usa en altres punts del Bauartès com, sense anar més lluny, el poble veí d’Argut. Per acabar-ho d’adobar, tot i que les dades del recull fitonímic de Bernhard presentin sovint inexactituds, aquest investigador va poder sentir gardaulèr a Bossòst mateix (B ernhard 1988: 44), cosa que deu provar - per si no n’hi havia prou evidències - que aquesta forma no deu ser un accident puntual, sinó que deu estar ben arrelada a la població (h eyns 1938: 136, tanmateix, hi va sentir « gardawę́ », ‘Hagebutte’). D’aquest gardaulèr , que sembla sòlid a la localitat més gran dels Quate Lòcs, deu sortir per tant aquell gardaula de Coromines (i no pas al revés, com sembla que potser voldria Rohlfs). És precisament Coromines qui recull un Plan de Garravedo a Escunhau 25 , amb una conservació anòmala de la vocal àtona final («pre-gascona», segons els seus termes) i sense dissimilació en -rr- , cosa que no ens hauria de sorprendre tenint en compte 22 s éGuy 1953: 202, tot i que qualifica de «inconcevable» el que apunta Rohlfs sobre uns hipotètics « *gardablo , *galbardo », en la pràctica no se n’allunya gaire en la mesura que proposa una mena de «pseudo-suffixe» aBl a partir de formes com la que va obtenir a Argenh, garraulèr (s éGuy 1953: 54, 394). 23 Cf., per exemple, els derivats de arriu com arriulet o arriulòt (C arrera 2001: 13-14), o fins i tot el conegut topònim de Vielha Sarriulèra . Sembla, per exemple, que en la toponímia de Betren (V erGés 2004: 2) hi ha Sarriudères , que deu ser un altre cas de * Sarriulères amb dissimilació de líquida, i que en aquell mateix poble existeix un lloc anomenat Plaudères (V erGés 2004: 1), que potser surt de *Plaulères , derivat de plau < pla ( n ) u . Compareu això, encara, amb coses com neurassa , derivat de nèu (Bagergue). O cf. el cas de abriu > abriulejar (C oroMines 1990: 262) i altres exemples similars d’aquest fenomen, que «s’explica morfonològicament» a C oroMines 1990: 560, on sembla que fins hi hagi un areular derivat de areu ‘grèvol’ (< aCriFulu ) que no sembla que reaparegui enlloc més en el seu monogràfic. 24 Segons el mateix ALG , d’altra banda, el fruit de la gavarrera seria gardaula a Sent Gaudenç i a Haget Abadiau, al departament del Gers. 25 Deu tractar-se del mateix que a V erGés 2004: 6 apareix com a «Garrabedo» [sic]. Variació geolingüística en la fitonímia de l’occità de la Vall d’Aran 191 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 que el gran lingüista català va sentir garren aquest punt de Castièro (contràriament al gardque hi localitzem avui). Ell mateix, però, assenyala un cas encara més sorprenent en què la toponímia contrastaria amb l’apel·latiu usual per designar la gavarrera. A Les, on el fruit és gardaua i la planta gardauèr , Coromines hi recull un garrauèr en un nom de lloc: «És notable, però, que dalt de Lés [sic], o sigui molt endins de l’àrea de la rd diferenciada, hi ha el Plan des Garrauès [sic], al mig de la ‘Seuva’ (com si hi hagués hagut un illot de la forma en -rren aquest racó d’altes boscúries)» (C oroMines 1990 : 470). Aquest topònim, que a la localitat es pot conèixer simplement com es Garrauèrs , no és, però, l’únic d’aquesta mena, ja que hi ha encara una excepció més allunyada de la isoglossa a partir de la qual la dissimilació -rr- > -rdno es produeix. A Bausen, en l’angle nord-occidental de la comarca, existeix un indret ben conegut anomenat Esgarrauèr que conté alhora un cas d’article fossilitzat derivat de ipsu (C arrera 2001: 36) i que fa versemblant la hipòtesi segons la qual l’absència de dissimilació va conèixer en el passat un àmbit territorial molt més ampli a l’interior de la Vall d’Aran, que qui sap si abans tenia un comportament molt més semblant al que encara avui trobem en els punts veïns del departament d’Arieja, on hem vist que garrés hegemònic 26 . El més curiós del cas és que Coromines fins i tot va arribar a citar aquest topònim de Bausen (« Esgarrauè [sic]»; C oroMines 1990: 67), però que el va oblidar a l’hora d’abordar el nom de la gavarrera. Mapa 3: Gavarrera ; fr. églantier 26 Cf. § 2.1.1. Tinguem en compte que la cosa no s’atura a la Vall d’Aran, car sembla que en la toponímia luixonesa recollida per Sacaze hi ha un toponim « Garrabés » a Antinhac (cf. s éGuy 1952: 22). Aitor Carrera 192 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 2.2 Junc, junquet, jonqueta. Jonc, boga o balca Mentre que en la major part del domini occità els resultats de iŭncu tenen [u] tònic ( jonc ), el gascó i determinades modalitats llenguadocianes occidentals disposen de [y] 27 , de manera que l’oposició entre junc amb [y] tònic i jonc amb [u] de l’occità es pot comparar a l’alternança que existeix entre català occidental ( junc , [u] tònic) i català oriental ( jonc , [o] tònic), en la mesura que tant el tancament [o] > [u] del català occidental com la palatalització [u] > [y] de diverses modalitats occitanes cal que sigui justificada no només per la presència d’un grup consonàntic posterior, sinó segurament sobretot per la existència d’una palatal inicial (r ohlFs 1952: 86) o pels dos factors al mateix temps (V eny 2015: 41) 28 . Malgrat que segurament Coromines potser veu més casos de [u] tònic en gascó dels que hi ha en realitat 29 , les dades de l’ ALG 1: 187 (‘jonc’) són concloents: amb algunes rares excepcions locals 30 , el so vocàlic tònic [y] apareix en tot el territori gascó d’una manera aclaparadora. 27 Cf., per exemple, M istral ( TDF 2: 163), on jounc és la forma de referència i junc és etiquetat de mot present en gascó i llenguadocià (a més d’un yunc bearnès, potser aparellat amb younc ). La forma d’a liBèrt 1997: 453 és jonc , i suposen igualment jonc amb [u] tònic els termes de C ouzinié 1850: 554 ( xounc ), de V ayssier 1879: 339 ( jounc ) o de treballs recents amb una certa voluntat normativa com B enoèt 2008: 167. Però el cas és que [y] està ben atestat en diversos parlars i zones occidentals llenguadocianes, per exemple en algunes localitats del Tarn (Murat, Rabastencs, Sant Somplesi, al nord-est de Tolosa; F arenC 1973: 35), al país de Foix ( junc , junc , joun o jounc ; M oulis 1978: 182, amb els conseqüents derivats), o fins i tot a Tolosa mateix (d oujat / V isner 1895: 147-48, t ournon 1811: 308, 310, 312, 325, 332). En aquest sentit, les dades de l’ ALLOc 1: 116 (‘jonc, des joncs’) són prou clares: només amb alguna excepció cap al departament de l’Òlt e Garona, el llenguadocià parlat en les zones properes al riu que exerceix de frontera amb el gascó disposa de [y] tònic en aquesta forma (per tant, junc ), i aquest so palatal ocupa també tota la conca de l’Arieja. En regla general, tot i que en alguns indrets puguin aparèixer altres termes concurrents, aquesta observació també és vàlida per als termes que designen ‘jonchaie’, com - sobretot - junquièra i d’altres com juncàs , juncassa o juncat segons el mateix ALLOc 1: 117. 28 De fet, segons tot el que hem apuntat fins aquí, la isoglossa que separaria j [y] nc de j [u] nc en occità tindria una prolongació territorial gairebé exacta en la que exerceix de límit entre j [u] nc i j [o] nc en català. 29 Al DECat 4: 902 sembla que s’assenyala [u] com a bearnès, però p alay ( DBGM 594) ja diu que junc és «plus usité» que jounc , forma de la qual ni tan sols es donen derivats (cosa que contrasta amb la dotzena d’entrades que suposen un primitiu junc ; DBGM 596). En el diccionari vocacionalment pangascó - però d’autors eminentment bearnesos - de G uilhèMjoan et al. 2003-2005/ 1: 509 no es dubta a catalogar jonc de «rare». En el de l espy / r ayMond ( DBAM : 350-51) apareixen tant les formes amb [u] (com jounc o younc ) com les que tenen [y] (com junc o yunc ) i, tot i que es recull algun cas de [u] d’algun text que ha de ser bearnès o del Baix Ador, les primeres formes ja envien simptomàticament a les segones. D’aquí és d’on t hoMas 1904: 283 va extreure « junca , younca , jonchaie» per exemplificar la formació de col·lectius. I d’aquest treball el FEW 5: 65 en va recollir només la segona forma, etiquetada de bearnesa (i li va restituir l’antiga grafia: youncaa ), al costat d’un younca (per tant, joncar , amb [u] tònic) de Baiona. Formes que suposarien [u] tònic es troben ben documentades en textos gascons antics en zones on avui no sembla haver-hi altra cosa que [y] (cf. l u - Chaire 1881: 171, que l’obté a la Bigorra). En definitiva, els documents de segles enrere atesten tant o com u en territoris on avui sembla que impera [y] ( DAO 7: 533, DAOSuppl 6: 458). 30 Parlem d’un grup de punts que no arriba a la mitja dotzena de poblacions al sud-oest de Tolosa, de Saurat (on aquest atles transcriu [œ] tònic) i d’algun punt de la Gironda més enllà de la Garona. Variació geolingüística en la fitonímia de l’occità de la Vall d’Aran 193 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 Segons l’ ALG [y] senyoreja als punts immediats a la Vall d’Aran, i tots els treballs accessibles no desmenteixen aquesta dada, ni en referència al primitiu junc ni als eventuals derivats 31 . Això contrasta amb les informacions que ofereixen uns quants treballs anteriors que s’ocupen de l’aranès. s éGuy 1948: 91, per a Juncus sp ., troba un « j u nk » a Casau que suposa [u] (a més d’una curiosa conservació de l’oclusiva final). G riera 1973 (mapa 901, ‘el jonc’) localitza jonc , amb [u] (i arreu amb -[k] conservada i un article impossible er probablement afegit a posteriori) en set localitats, des de Canejan fins a Gessa, diferent del junqueta de Bausen, Es Bòrdes i Vilac. Això és diametralment oposat al que figura a B ernhard 1988: 38, on [y] tònic apareix a Bausen, Les, Vilamòs, Arròs, Betren i Garòs ( Juncus , ‘Binse’), i on un junqueta , igualment amb [y] i identificat com a Typha latifolia o ‘Rohrkolben’, és situat fins en sis pobles, des de Bausen i Les fins a Garòs i Bagergue. Evidentment, certes contradiccions - que probablement amaguen nombrosos errors de transcripció fonètica, almenys en part relacionats amb la marca gràfica de palatalitat de la vocal tònica - no ajuden a fer-se una idea clara dels espais que ocupen els mots que conviuen a la Vall d’Aran. El cas és que, malgrat el que passa en el conjunt del gascó, en una part prou important de la comarca compareixen formes amb [u] tònic (a través d’un derivat), i que això enllaça amb la realització del català occidental, fins i tot si - paradoxalment - en el cas aranès Ŭ > [u] seria el resultat normal independent del context fonètic (contràriament, per tant, al mateix català occidental). La forma jonqueta és pròpia, com a mínim, de tres dels sis terçons aranesos, en una zona en la qual - malgrat la dada de Casau de Séguy - per ara no tenim cap evidència fiable que hi sobrevisqui el mot primitiu 32 . Per contra, a Lairissa i als Quate Lòcs disposarien de [y] tant en el primitiu junc (realitzat amb -[k] a Bausen i a Canejan: ['dʒyŋk] 33 ; a Vilamòs, al costat de ['dʒyŋ], existeix una variant amb desvelarització de la nasal, ['dʒyn]), conegut a tots els punts d’enquesta amb l’única excepció d’Es Bòrdes, com en els derivats junquet (precisament l’únic terme utilitzat en aquesta darrera localitat) o junqueta , que presentaria lleus diferències de referent amb junc a Bausen, Les i Bossòst 34 . En canvi, Canejan i les localitats enlairades de Lairissa - Arres i Vilamòs - només coneixerien el primitiu. Darrere d’aquestes de- Aparentment, l’ ALG també recolliria [u] a Borg de Uelh, cosa que contrasta - si no hi ha un problema de transcripció - amb el que figura a s éGuy 1953: 123, on aquesta localitat sembla tenir [y]. 31 Suposen [y] la forma luixonesa de s aCaze 1891: 110 o el derivat que troba s ChMitt 1934: 125, el mot que seria juncarrar a Mèles de r ohlFs 1931: 126 (que va trobar també junc a la mateixa localitat; r ohlFs 1977: 123) o els topònims del tipus Juncalars a la zona de Castilhon de Coserans i de la Vathlonga de s éGuy 1952: 13. Cap excepció tampoc a s éGuy 1953: 123, que torna a donar una forma de Mèles amb [y] tònic (de fet, és la de l’ALG 1: 187), cosa que es repeteix a h eyns 1938: 136. 32 A Aubèrt, a Marcatosa, van refusar tota denominació del tipus junc , junquet , junqueta , jonqueta … Semblaven desconèixer fins i tot el vegetal. 33 Cf. C arrera 2007: 55-56. El fet que, com hem vist, Bernhard atribuís -[k] a punts com Les i - sobretot - Vilamòs però no a Bausen, ja és un indici del grau de confiança que cal dipositar en les seues dades. Aprofitem per assenyalar que a Bausen existeix un topònim col·lectiu Juncars i també eth Pas de Juncars (C arrera 2001: 47). 34 A Bausen, per exemple, precisaven que la junqueta té una «mata mès menuda» que el junc . Aitor Carrera 194 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 nominacions, que es refereixen a vegetals que creixen sobretot en entorns aquàtics, hi podria haver una gran varietat de plantes junciformes (juncàcies o ciperàcies), o potser més aviat directament - o també, o sobretot - la balca o boga 35 , una tifàcia, tenint en compte la referència habitual - gairebé permanent - al seu ús per «empalhar cagires» (‘empallar cadires’) 36 . Sigui com sigui, vista la distribució territorial de les formes, no ens pot sorprendre que V erGés 2009: 320, del centre de la Vall d’Aran, només reculli jonqueta , ‘boga’. Ni tampoc que C oroMines 1990: 520, que en aquest cas tenia únicament dades de tres pobles, trobés justament junc i junqueta a Sant Joan de Toran i alhora tan sols jonqueta a Arties i Gessa 37 . En bona mesura, tot això s’avé amb les dades que hem recollit sobre el terreny. Mapa 4: Distribució territorial de junc , junquet , junqueta i jonqueta 35 Ja hem vist que B ernhard 1988: 38 es referia a Typha latifolia . Però s éGuy 1953: 122 identifica el junqueta obtingut a Arrens o Gavarnia amb Sparganium simplex , ‘rubanier’, i només els juncs de Viec i Argenh amb Typha latipholia . En definitiva, doncs, sembla que el terme, segons la latitud, no cal que tingui exactament el mateix referent. 36 Remarquem que si aquestes plantes semblen prou conegudes arreu de la Vall d’Aran - amb l’única excepció d’Aubèrt -, això no vol dir necessàriament que abundin, i que potser precisament les seues aplicacions pràctiques eren les que en facilitaven el coneixement. Aquest fet pot ser determinant a l’hora d’identificar - per part dels versats en botànica, perquè evidentment aquesta tasca ens depassa - d’una manera precisa i inequívoca els vegetals a què fan referència aquests termes, ja que en diversos punts (sobretot de la part alta: Arties, Bagergue), insistien que era una planta rara, que no creixia en aquells pobles i amb prou feines en qualsevol altre lloc de la Vall d’Aran. 37 Fins i tot si les seues explicacions són un pèl confuses, ja que si la jonqueta és la «planta que neix en els aiguamolls, i se’n fa la boga de les cadires», passaria a dir-se jonquet «un cop elaborada», però aquest últim seria alhora el terme que a Gessa serviria per designar el jonc. Variació geolingüística en la fitonímia de l’occità de la Vall d’Aran 195 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 2.3 (H)ortiga, gortiga, ordiga. Ortiga Mentre tota una franja central del domini gascó disposa de formes del tipus (h)ortic , (h)orti [t] - el gènere dels quals sembla variable 38 - tant tot el sector meridional (sud de les Lanes, Pirineus Atlàntics, Alts Pirineus i punts propers del Gers, Alta Garona fins a les portes del País Tolosà, Arieja) com bona part de la Gironda disposen de formes poc sorprenents, sobretot del tipus ortiga o, en tot cas, hortiga , si cal amb alguna petita variant formal, però en les quals el gènere femení no suposa cap dubte ( ALG 1: 177, ‘ortie’). Com s’ha pogut deduir, l’aspiració inicial pot afectar els dos tipus de formes que hem esmentat, però els casos de [h]inicial es distribueixen en clapes irregulars escampades per tot el territori (amb illes que van des del capdamunt del Medoc fins al Coserans) 39 , cosa que podria respondre al fet que s’hi manifesti o no el fenomen - analògic o antihiàtic, com veurem més avall - que ha provocat l’arribada de l’aspiració en un mot que no té F etimològicament, però que segurament també deu respondre en molts casos, ras i curt, al manteniment o l’emmudiment que fan de l’aspiració gascona els diferents parlars locals. Sempre segons l’ ALG , [h]és present en tota una llenca pirinenca que aniria des de Lorda i Cautarés fins a Con·hlents, Vathmala o Castilhon de Coserans, a més de La Hitèra. Així, tindrien [h] punts com Orda, Arguenòs o Àrreu, però no Tramedaigües, Borg de Uelh, Luishon ni tampoc Mèles. Però fixem-nos que, malgrat que l’ ALG no localitzi aquesta realització a Luishon (ni figuri tampoc aparentment [h]a s arrieu 1902: 423, 444), sí que l’aspiració constava en s aCaze 1891: 108. 38 Cf. l’ ALG 1: 177 (‘ortie’), on es precisa, sobre aquest tipus de formes, que són de «[g]enre souvent incertain». Cf. també el FEW 14: 69 per a una possible gènesi d’aquesta mena de designacions, que continuen cap a l’est molt més enllà de la Garona ( ALF 1: 951, ‘ortie’) i de Tolosa, on també fan acte de presència (t ournon 1811: 305, 332). En l’àmbit gascó semblen sovint absents (tret d’alguna excepció cap a l’Òlt e Garona) determinades variants que es retroben en altres latituds occitanes del tipus ortr- , otr- , ostr- , outr- … (cf. l’ ALLOc 1: 133, ‘ortie’; en aquest atles es veu clarament com, en el llenguadocià immediat al gascó, orti(g)a és la forma habitual de parlars meridionals d’aquest dialecte situats a l’Arieja i al centre i sud de l’Aude; al Llenguadoc oriental ja hi ha de manera quasi general orti(g)a o otriga segons l’ ALLOr 1: 171, ‘ortie’). Segons el mapa citat de l’ ALG només en bona part dels Alts Pirineus - i en algun punt bearnès proper - semblen habituals els termes amb repercussió de líquida del tipus ortriga i una eventual dissimilació ulterior (sobretot autriga ). Sobre això, cf. també C reMona 1956: 291. Ultra el lloc indicat del FEW , per a algunes d’aquestes qüestions formals, reenviem - a més dels llocs que puguem evocar a partir d’ara - a l’excel·lent resum de variants formals del mot ortiga que hi ha al PALDC 5: 614 o al DECat 5: 127, ja que alguns fets descrits per a determinades formes catalanes serveixen també per a variants occitanes situades sobretot fora de Gascunya. 39 Cf., com a complement del que acabem de dir, els casos amb hcompilats per r olland 1896-1914/ 8: 201 i sobretot r olland 1896-1914/ 10: 1-2, que van des de registres de la Gironda antics o moderns (en aquest segon cas, concretament, a La Tèsta de Buc) fins a localitats com Montlion (al Manhoac) passant per Cassanha (a prop de Condòm, al Gers). Efectivament, apareix hen els termes recollits en diccionaris com el d’a rnaudin 2001, 2: 495-96 o de M oureau 1870: 57, tot i que en aquest darrer cas hagi estat suprimida en l’edició de M oureau 2000: 83, suposem que amb criteris de voluntat normativa. Cf. igualment altres testimonis de la presència de l’aspiració inicial fins en l’extrem septrentrional del domini gascó a d ussassois 2000: 35-36. Aitor Carrera 196 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 Tenint en compte que els únics indrets de la Vall d’Aran on en els nostres dies es pot sentir encara - tot i que de manera residual - l’aspiració típicament gascona són els pobles de Bausen i de Canejan (cf. C arrera 2008b: 14-16), resulta sorprenent que h eyns 1938: 42 i 136 la localitzés en el mot hortiga a Les o a Bossòst 40 . En el cas que ens ocupa, B ernhard 1988: 94 no la va anotar ni tan sols a Bausen, però C oroMines 1990: 511 sí que la va poder sentir a Sant Joan de Toran. Diguem, però, que tot i que avui l’aspiració hi sigui cada cop menys habitual, la realització tradicional tant de Bausen com de Canejan és efectivament [hur'tiɣa], com ho prova el derivat eth hortigon , mata que comparen amb l’ortiga 41 i que és realitzada fixament [etʃ urti'ɣuŋ], on el so africat prepalatal no se sonoritza precisament per la presència d’una aspiració posterior (cf. C arrera 2008b: 35-38) 42 . De fet, segons Coromines l’aspiració inicial en el mot hortig}a hauria arribat almenys fins al centre de la Vall d’Aran tenint en compte que hi ha una hònt deth Hortigar (amb article contracte [dett]; i no pas der Ortigar , com seria normal davant d’un mot iniciat en vocal) a la vall de Varradòs 43 . Segons el mateix C oroMines 1990: 511 «[é]s clar que l’aspiració resulta de la conta- 40 Menys excepcional sembla que faci acte de presència en punts com Argut, Eup, Sierp o fins i tot Hòs, però les dades no resulten gaire fiables si tenim en compte que Mèles apareix en pàgines diferents amb realitzacions fonètiques també discordants de la mateixa forma (cf. h eyns 1938: 42, 113, 136). Trobem «hortiga, f.: ortie» a B esson / B esson 2006: 102, autores tolosanes originàries d’Arties, però això no deu obeir a res més que a una còpia del lema de C oroMines 1990: 511, com tantes altres vegades. 41 «Eth hortigon semble ara [h]ortiga pero non n’ei» (Bausen; ‘l’ hortigon s’assembla a l’ortiga, però no és el mateix’). Segons s éGuy 1953: 98, que troba aquesta denominació en una bona colla dels seus punts d’enquesta, seria el Lamium maculatum , tot i que més minoritàriament també podria tractar-se del Lamium album en punts com Generèst i Orda, cosa que s’avé amb el que ja recollia s aCaze 1891: 107 per al luixonès. A la veïna vall d’Aura, Marsan l’identificava amb el gènere Lamium en general, ja sigui el ‘lamier taché’, el Lamium album (o ‘lamier blanc’) o el Lamium purpureum (‘lamier pourpre’; cf. l e n ail / e yGun 2015: 130). A Casau, a més de ortiga (que és la forma que també consta a l’ ALG com a pròpia d’aquesta localitat tot i que sigui un exemple més d’un mot obtingut de la boca d’un sacerdot originari de Montcorbau), s éGuy 1948: 94 hi va trobar ortigon com a Marrubium vulgare . B ernhard 1988: 94 l’identifica tant amb Lamium album com amb Urtica urens (per oposició a Urtica dioica ). A propòsit de la forma ordigon recollida a Gessa (sobre el grup consonàntic de la qual cf. tot el que expliquem més avall), C oroMines 1990: 511 es limita a dir que és una «planta més petita que l’ortiga». 42 Pot semblar un fet anecdòtic i fins tenir un punt de comicitat, però resulta prou il·lustratiu que un dels informadors de Canejan, en veure’ns anotar la forma ortiga (que ell mateix acabava de realitzar sense aspiració) ens insistís espontàniament que allò s’havia d’escriure «tab ache » (‘amb hac’). Tot seguit va afegir: «jo sense ache non l’è cap vista» (‘jo sense hac no l’he pas vist’). 43 «Que també en el CV [centre de la vall] el nostre mot havia tingut h aspirada, es dedueix de la pron. de l’article amb ett , en el nom Hònt dett urtigá a la vall del Varradòs, a 3 h. d’Arròs i ja prop de l’Estany de Goarbes [sic] (el mapa de Reig Palau l’anomena del Furtigà )» (C oroMines 1990: 511). De fet, Coromines canvia la representació urtigá de C ondò 1914: 27 en Hortigà . Possiblement és el mateix nom de lloc que apareix a s oler i s antaló 1998: 285 com a «Font del Tortigà», situat en el trajecte d’Arròs a Guarbes. En els mapes (s aBiron 1994: 21) apareix també un «Tortiganau» a Varradòs, al costat de Guarbes, que deu respondre a un col·lectiu * eth Hortigar Naut > Tortigar Naut , amb l’emmudiment normal de -[t] final després de la semivocal -[w] i l’aglutinació del so consonàntic de l’article. Variació geolingüística en la fitonímia de l’occità de la Vall d’Aran 197 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 minació de hòrt ‘coent’» (cf. també C oroMines 1972/ 1: 268), i d’aquesta mateixa opinió és r ohlFs 1977: 146. Però per a s éGuy 1953: 157 aquesta teoria resulta «invraisemblable» i, per tant, es decanta perquè l’aparició de l’aspiració «relève des faits de Hiatustilgung» (com, segons ell, també passaria en casos del tipus (h)esca o (h)arratja ), inspirant-se en l’ús antihiàtic de l’aspiració gascona comentat per M illardet 1910: 53, qui, tanmateix, només es referia a casos a l’interior de mot. Aquesta també és la posició de r onjat 1980/ 2: 448, que recorda igualment Millardet i que opta per la «résolution de l’iatus [sic] la + voy» a través de l’aspiració. Sigui com sigui 44 , tot això entronca, de fet, amb la variant gortiga recollida a Vilamòs, que resulta - ara sí - sense cap mena de dubte d’un fet de fonètica sintàctica, amb un -[ɣ]antihiàtic que recorda fenòmens que es produeixen, a la mateixa Vall d’Aran, en formes amb [u]inicial introduïdes per un article femení singular i que ha estat aglutinat al mot que ens ocupa 45 . És molt rellevant que l’ ALG no trobi termes amb una aparent sonorització de l’oclusiva en el grup intervocàlic -rt- , cosa que sí que és habitual en les varietats lingüístiques immediates del sud dels Pirineus. Així, en aragonès, existeix tota una gamma de formes amb -rdcom chordica , (i)xordiga o encara ordica , xordica , chordiga , ordiga , (e)ixordica , (e)ixordiga , sordiga … 46 A la veïna vall de Benasc s’usa ixordiga (B allarín 1978: 228, s aura 2003: 93). La variant eixordiga (amb possibles variants xordiga , ixordiga , xòrdiga ), de fet, és la que sembla més difosa en català ribagorçà, i compareix fins i tot en algun punt de la comarca catalana del Segrià com Almenar, mentre que el tipus ordiga no només és propi del pallarès, sinó que s’endinsa fins a la Noguera - Àger, Cubells -, en algun punt de la plana d’Urgell - a Linyola, al costat de ortiga - , a les valls d’Andorra o l’Alt Urgell, fins a Llobera de Solsonès, amb variants amb repercussió de líquida com ordriga a Gósol i Avià, al Berguedà, i un odriga dissimilat a Sant Llorenç de Morunys ( ALDC 5: 1080, PALDC 5: 641). Tot això s’adiu amb els comentaris de C oroMines 1936: 300 sobre la presència de -rden la toponímia catalana, que mostraria una extensió tradicional d’aquesta seqüència que 44 En castellà sembla que hi ha formes amb fon això seria «algo más que una mera grafía», que indicarien que el mot també va ser pronunciat amb aspiració, que tornarien a ser un exemple «de contaminación del adjetivo Fortis , a causa de lo áspero de la ortiga» i que podrien tenir un eco en el sicilià firdica , firdicula ( DCECH 1: 308; cf. igualment r ohlFs 1977: 146 o, per exemple, k uhn 1935: 58). 45 Cf., per exemple, el que comentàvem a partir del mot gorga , que en alguns llocs pot convertir-se en orga partint de la volatilitat de -[ɣ]en era gorga o ua gorga (C arrera 2001: 41-42). La realització « úrga » també va ser recollida per C oroMines 1990: 483. Ens sembla prou eloqüent el cas del topònim de Bossòst era Ossatèra , que per l’aparició de -[ɣ]s’ha assimilat a gossetèra , com si es tractés d’un derivat de gosset ‘gos’ (C arrera 2001: 56), avui amb explicacions etiològiques que fan referència als cans (i és que la forma més habitual en aquella població per referir-se als gossos és aquesta, i no pas gosset com en altres localitats). Alguns casos que recorden als que acabem de veure són descrits per M illardet 1910: 63-64. 46 Sobre aquestes formes, cf. especialment k uhn 1935: 58, la carta 19 d’e lCoCk 1938 o les nombroses dades aragoneses aplegades al DECat 6: 127, a més de, per exemple, els comentaris de C oroMines 1972/ 1: 268. Aitor Carrera 198 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 aniria molt més a l’est del confins orientals ribagorçanopallaresos. En una obra clàssica de la romanística M eyer -l üBke ( REW 9090) ja assenyalava que existien casos de -rden alguns dialectes de l’Itàlia meridional o fins del Ticino 47 , i això sense oblidar el mot romanès urzică . Per explicar aquesta mena de termes s’ha suggerit des de la possible intervenció de ardere - sobretot en formes italianes meridionals que tenen ard- - fins a la creació d’un hipotètic * urdiCa per creuament amb el grec άδίκη ( REW : ibídem, C oroMines 1936: 300), així com també - segons Gulsoy, per al cas català - una possible «contaminació amb hordeuM en el seu derivat ordial ‘lloc on creix la planta d’ordi’ i ortigal , i d’allí ordiga » ( DECat 6: 128), però tampoc no cal excloure que es tracti d’un fet estrictament fonètic («lautlich», per dir-ho en els termes de Meyer- Lübke) i, de fet, aquesta sembla ser l’opció preferida de V eny 1991: 127 quan assenyala que la presència aparentment anòmala d’aquella consonant sonora «fa pensar temptadorament en una influència de les habituds fonètiques pròpies dels pobles pre-romans bascos o bascoides». Veny, però, fa referència al principal problema d’aquesta possibilitat: «Falten, tanmateix, exemples paral·lels». La qüestió és que en l’àmbit gascó aquest cas recorda els nombrosos fets de sonorització d’oclusives després de consonant que es retroben en algunes zones occidentals dels Pirineus, així com les possibles hipercorreccions en què consonants sonores esdevenen sordes en els mateixos contextos (cf. ALG 6: 2143, 2145), que tindrien una àrea molt més àmplia i que ja mostrarien, segons r ohlFs 1977: 140, que el primer fenomen devia tenir abans una extensió molt més gran, que per l’oest s’estendria fins i tot a la vall d’Aura, és a dir a les portes del Comenge. Ell mateix, seguint les petges de Saroïhandy (cf. s aroïhandy 1913), no s’està de lligar aquesta qüestió amb el substrat bascoide (r ohlFs 1977: 141), tot i que això presenta alguns inconvenients. En efecte, M iChelena 1987: 205 assenyala que, en l’adaptació de llatinismes en èuscar, si bé hi ha sonoritzacions darrere de nasal i de lateral, això no passa «tras r » i que, per acabar-ho d’adobar, els dialectes més pròxims (suletí i roncalès) tant als parlars gascons on sonoritzacions d’aquesta mena són habituals com a l’aragonès, la sonorització no es produiria. No és estrany, doncs, que Elcock qualifiqui el cas del nom de l’ortiga de «frappant» i també el grup -rdde «suspect du fait même de sa grande diffusion» en aragonès (e lCoCk 1938: 148). Això el condueix a admetre la possibilitat de «quelque influence analogique», però tampoc no descarta que «ce mot représente l’aire occupée anciennement par le phénomène rt - > -rd- ». I és que, malgrat els impediments, la gran extensió de -rda la banda meridional dels Pirineus no sembla afavorir una justificació basada en «una influència sàvia dels botanistes» ( DECat 6: 128), sinó més aviat un canvi d’ordre fonètic. Si bé alguns dels seus exemples no són sempre vàlids, el mateix Elcock dona algun cas bastant incontrovertible de sonorització en aquest context, com l’evidentíssim aragonès suarde < sorte (e lCoCk 1938: 158) 48 . 47 Una forma ordia que, en no aparèixer a l’ AIS , i seguint els comentaris de Jud, C oroMines 1936: 300 considera com a mínim un element «un poc dubtós». 48 De fet, s aroïhandy 1913: 494 no dubtava a afirmar, sobre el cas de suarde , que, després de r , «[c]e dernier mot semble être actuellement le seul exemple roman montrant la possibilité du passage de Variació geolingüística en la fitonímia de l’occità de la Vall d’Aran 199 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 Sigui com sigui, si el mateix e lCoCk 1938: 151 afirmava, amb relació als descendents de urtiCa , que el grup consonàntic «se manifeste seulement sur le versant nord par des formes avec sourde», aquesta frase ha de ser modificada si prenem en consideració el que passa a la Vall d’Aran, situada precisament al costat septentrional de l’eix pirinenc. Tot i que en el seu vocabulari, destinat teòricament a descriure el parlar de Salardú, C ondò 1914: 27 només recollís un substantiu « urtíga » i un verb « urtigá , v. : ortigar», o malgrat que recentment a ldea et al. 2017: 108 només obtinguin ortiga com a única forma aranesa 49 , C oroMines 1990: 511 va localitzar ordiga i ordigon a Gessa, i fins i tot un topònim es Ordigoses a Arties, uns quilòmetres més a l’oest, «pla c. a les canals de Loseronn [sic], dr. Rencules». B ernhard 1988: 94 també va trobar ordiga a Gessa i ordigon a Bagergue, al capdamunt del terçó de Pujòlo. I el cert és que, més enllà d’aquests testimonis més o menys esporàdics, cal dir que ordiga és realment la forma que domina a tot el Naut Aran. A Garòs, aparentment, en concurrència amb el tipus ortiga . Però a partir d’Arties no tenim constància d’altra cosa que -rd- . En aquesta localitat hi enregistrem ordiga i també el derivat ordigon , definit com un vegetal «de fuelha mès petita» i «mès rebassut» que l’ortiga. I aquí mateix és on hem pogut comprovar la vitalitat del topònim atestat per Coromines, es Ordigoses , situades «ath cap deth Losseron», l’etiologia del qual sembla evident per als nostres informants: «diden es Ordigoses perque segur que i avie ordigues». Tant a Gessa com a Salardú i Tredòs la forma torna a ser ordiga , i arreu es coneix er ordigon , definit ben sovint com a «mès petit» que era ordiga . A tot això cal afegir-hi el verb ordigar que localitzem a Bagergue: «es ordigues ordigar, hèn; ordigave, te dave picor» (‘les ortigues, el que feien, era ortigar; ortigava, et feia picor’). Totes aquestes formes altaraneses, que suposen una excepció en el conjunt gascó, enllacen sobretot amb el que hi ha més enllà del port de la Bonaigua i de Montgarri. I que precisament ordiga aparegui en la zona aranesa en què hi ha una densitat més gran d’anomalies fonètiques amb relació a la resta del gascó, principalment incrustades en la toponímia, sembla un argument més perquè la presència de -rdno sigui, malgrat tots els impediments que hem vist, altra cosa que un altre resultat fonèticament excepcional 50 . t à d ». a lVar 1953: 187 esmenta dos casos de «mayor abundancia» de sonorització: «los derivados de urtica y lacerta». Sobre aquest darrer, en tot cas, vegeu el conegut article de C oroMines 1972/ 1: 252-84 o DECat 7: 680-83, 5: 68-73. 49 En aquest treball es van realitzar quatre enquestes a Naut Aran, i Urtica dioica hi és ortiga o ortiga blanca . 50 A C arrera (en premsa) vam defensar la idea que hi podria haver un cas insigne de sonorització -rt- > -rden la toponímia de la part més elevada de la Vall d’Aran. Segons C oroMines 1990: 55 «el nom del gegantesc i conspicu Montardo deu contenir el ll. vg. ardu (per més que sigui arduus en llatí clàssic …)». Però, vistos els nombrosos noms de lloc homònims i aguaitant-ne el cim, és massa temptador de no veure-hi un cas de altu amb el típic rotacisme pregascó de la lateral implosiva (cf. altres exemples a C oroMines 1990: 56), a més d’una sonorització -rt- > -rd- , per molt que C oro - Mines 1972/ 2: 137 només vulgui creure que en les formes del tipus Montarto no hi ha res més que Aitor Carrera 200 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 Mapa 5: Ortiga ; fr. ortie 2.4 Gèsta, escoba. Ginesta, ginesta d’escombres Els derivats del llatí vulgar GEnĕsta són hegemònics en el domini lingüístic occità per designar la ginesta ( ALF 3: 635, ‘genêt’, FEW 4: 100-02, r olland 1896-1914/ 4: 90- 102). 51 Fora de Gascunya, tot i les preferències de Mistral i Alibèrt 52 , les formes més «uno de tantos disparates cartográficos». De fet, malgrat que hàgim vist que Coromines prefereix explicacions que no són estrictament fonètiques per explicar els mots pirinencs amb -rd- (potser condicionat per aquelles llunyanes formes italianes del REW ), en el monogràfic sobre l’aranès, en el moment d’abordar l’alternança entre les formes fitonímiques ardencamp i artencamp (‘cresta de gall’), sembla obrir-se clarament a aquesta possibilitat: «podem equiparar -rdamb la variant hordiga [sic] de Ge en lloc de hortiga de la RV , ll. urtiCa , cat. ortiga , i amb els fets de sonorització d’oclusiva darrere nasal i altres sonants» (C oroMines 1990: 299). Cf. encara M enéndez p idal 1986 [ 1 1926]: 297, amb indicacions sobre l’aranès facilitades pel mateix Coromines. Tot i això, no sembla que el cas de ardencamp i ordiga siguin comparables en la mesura que ocupen, espais territorials diferents i és precisament artencamp (i no ardencamp ) el terme que regna a Naut Aran. 51 Pel que fa específicament al dialecte central, cf. l’ ALLOc 1: 160 (‘genêt’), l’ ALLOr 1: 222 (‘genêt’) o encara l’ ALMC 1: 227 (‘genêt; genèste’ ). 52 M istral ( TDF 2: 45) etiqueta ginèsto de marsellès i ginèst de niçard i delfinès, mentre que genèsto i genèst són les formes no marcades. a liBèrt 1997: 428-29 es limita a catalogar ginèsta com una variant de genèsta . El cas és que és precisament Malhana, el poble de Mistral, un dels pocs llocs amb geinicial (de fet, sembla que es transcrigui un so vocàlic pretònic semiobert en lo genèst , amb emmudiment del grup consonàntic final) segons l’ ALP 2: 589 (‘le genêt’), i que podríem pensar si això no podria ser la raó fonamental que hauria impulsat l’insigne poeta a preferir ge davant de gi- . Qui sap, a més, si la preferència de Mistral i alhora una certa voluntat etimologitzant gens estranya en ell, van intervenir en la tria d’Alibèrt. Variació geolingüística en la fitonímia de l’occità de la Vall d’Aran 201 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 habituals semblen ginèsta (més que genèsta ) o el masculí ginèst (paral·lel a genèst ) 53 . En gascó, dialecte afectat per les conseqüències de la caiguda d’una n intervocàlica, el resultat aparentment més difós suposa GEnĕsta > *ge(n)èsta > gèsta , que fa acte de presència ben bé des de punts propers a la Garona fins a indrets com Mesòs (a les Lanes) o Biàrrits com a punts més occidentals, al voltant d’un territori prou extens que coneix el tipus (a)nhèsta ( ALG 1: 165, ‘genêt’) 54 . Si bé hi ha llocs acostats a la frontera llenguadociana o a Bordeus, o fins situats en sectors septentrionals de les Lanes, amb presència de nintervocàlica, les dades del mateix ALG ens mostren que gèsta és general en el gascó pirinenc oriental 55 i que ocupa no només tot el Comenge - la Varossa inclosa - ben bé fins a Carbona, sinó també el Coserans. A la Vall d’Aran la forma gèsta ja figura en diversos treballs com a terme per designar la ginesta 56 . Però també hi ha publicacions que ja ens fan veure que, al costat d’aquesta forma, n’existeix una altra. Així, en la guia de s oler i s antaló 1998: 358 ja hi ha « escoba , ginesta». I, tot i que també aplicat aparentment al nom de l’escombra (cosa que no és el cas en aranès actual) 57 , a deMá 1966: 55 anota « Escuba = escoba, retama». És evident que això s’ha de lligar amb el «mot comarcal [català] dels alts Pirineus, del ll. scōpaE ‘brins de certes plantes’, d’on després ‘escombra’ (que, a muntanya, se sol fer de branquetes, i sobretot de ginesta seca o bàlec)» ( DECat 3: 531). De fet, és el que l’ ALDC 5: 1081 (‘ginesta’) troba a Alins de Vallferrera, usat també a la Vall d’Àneu i altres pobles del Pallars Sobirà (C oroMines 1936: 287, DECat : ibídem), localitzat pel DCVB 5: 264 a Esterri, Tavascan, Isil, Rialp i Alós. La distribució dels termes gèsta i escoba a la Vall d’Aran, si fem cas de la bibliografia, no està exempta de problemes. k rüGer 1995a: 60 va recollir una forma que suposa gèsta tant a la Vall de Toran com, teòricament, a Pujòlo en el nom d’una granera: 53 Per a l’explicació del qual, cf., per exemple, BlWtbg. 291, s. genêt . La forma de Tolosa sembla ser precisament ginèsta : «Spartium junceum, Jinesto » (t ournon 1811: 317). 54 Aquesta zona, relativament àmplia, va des de Luc Bon (a les Lanes) fins a punts com Vièla (als Pirineus Atlàntics) o Àrreu (a la vall d’Aura), i inclou una extensió considerable dels Alts Pirineus, del Gers i fins i tot una part del Bearn. Per a l’explicació d’aquesta forma, cf. M illardet 1910: 20, r onjat 1980/ 2: 394 o s éGuy 1953: 155. Independentment que el so [ɲ] sigui degut a la palatalització d’una «résonance nasale» d’un [j] «transitoire» antihiàtic o bé que calgui trobar altres explicacions que poden recordar a fenòmens que es produeixen en galaicoportuguès (C oroMines 1990: 37), que alhora fan pensar - sigui quina en sigui l’explicació - en el que es pot donar en l’adaptació de certs llatinismes en basc (M iChelena 1987: 209), el cas és que ens trobem davant d’un dels típics exemples gascons en què la previsible caiguda de n intervocàlica és resolta amb una nasal palatal. 55 Cf., a més, per exemple, s éGuy 1953: 43. 56 És el cas de s éGuy 1948: 92, on trobem «Genista sp. : j è stés » a Casau (la mateixa forma que a l’ ALG 1: 165). Prèviament C ondò 1914: 13 ja havia recollit « ĵę́sta , f. : ginesta». I h eyns 1938: 136 sembla que va sentir això mateix a Bossòst: «Ginster žésta [sic] Bo». A primera vista, sorprèn un « ǧǘster » obtingut a Eup, que tindria correspondència en «Ginstergestrüpp žǘstrau̯ » a Bossòst i Argut. Evidentment que aquí hi ha el sufix que forma col·lectius botànics -au (< ale ), que normalment donaria * gestau . Podríem demanar-nos si és un simple error de transcripció o si aquesta forma amaga no només un parentiu amb termes que apareixen en altres latituds amb la seqüència -tra , sinó alguna mena de palatalització i labialització de la pretònica. 57 Insistirem sobre aquest punt més avall. Aitor Carrera 202 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 « gréra [sic] (de ğesta) Tredós [sic]» (k rüGer 1996a: 347). B ernhard 1988: 37 va anotar gèsta a Bausen, Les, Vilamòs i Arròs, ‘Ginster’, i escoba a Betren i Garòs (B ernhard 1988: 37). C oroMines 1990: 477 va trobar gèsta a Sant Joan de Toran, Les, Es Bòrdes i Betlan, i considerava aquesta forma com a pròpia de tota la Vall d’Aran «llevat de Puj [Pujòlo], on diuen e sCóBa [sic]», tot i que només va obtenir aquest darrer mot a Gessa (i, per tant, a partir d’una població, va fer-lo general a la zona més elevada de la comarca). B esson / B esson 2006: 102, autores originàries d’Arties que normalment reprodueixen Coromines, aquest cop assenyalen únicament «escoba, f.: genêt» (i el seu concurrent, gèsta , directament és ignorat). Precisament a Arties l lensa de G elCén 1953: 84 localitza aquesta mateixa forma en plural, «escobes», en tant que Genista purgans (és a dir, el bàlec). 58 Malgrat el caràcter fragmentari i fins - a vegades - contradictori de les dades precedents, la distribució de formes que observem avui a la Vall d’Aran és molt clara: gèsta s’usa invariablement des de Canejan i Bausen fins a Vielha, lloc on refusen escoba i l’atribueixen a l’alt aranès (com acostuma a passar en tots aquells fets i totes aquelles formes considerades aberrants) i on pensen que deu ser-hi el nom de l’escombra. Tanmateix, la forma escoba ja apareix a la població immediata de Betren, i des d’aquí és present en tota la resta de localitats orientals, fins a Bagergue i Tredòs. A Arties fins i tot usen escoba en el fragment d’un refrany que va ser recollit per C ondò 1914: 3 amb la forma gèsta 59 (tot i que cal reconèixer que ja apareix amb escoba en altres fonts, algunes de les quals fins i tot anteriors) 60 . La gèsta o escoba és arreu identificada amb la ginesta, amb floracions grogues i uti- 58 «Frente a Arties, en la solana, a unos 1.400 m. alt., y próximo a Gessa, aparece Genista purgans L. (n. v.: escobes , en Arán), especie que relativamente se prodiga poco en el Valle de Arán». El terme reapareix a l lensa de G elCén 1953: 86 i és reproduït per V allès et al. 2014: 139 com a sinònim del català bàlec , tot i que escrit «escoubes» o «escouba». 59 En el vocabulari aranès del sacerdot de Montcorbau hi consta el següent: « kuán ẹra ĵę́sta flurís, ẹrhame pẹt país; ę kuan ę́ trik-trik, tan na et praubẹ kum ẹt r̄ ik (quan la ginesta floreix, la gana pel país; i quan desgrana, tant en té el pobre com el ric)». 60 A la guia de s oler i s antaló 1998: 29, per exemple: «Quan era escoba (ginesta) florix, era hame al pais; quan bajoque (grana), alabets (allavores) hi toque; et quan fa era cric-cric (s’asseca) adiós hame adiós te dic». D’aquí ho treu C oroMines 1990: 312, 446. El refrany consta també a i nstituto / C onsejo 1962: 6, on es pot llegir: «Cuan era escuba fluris era hame en pais, cuan bajo que [sic] que alabets hi toque en quan he cric-cric, adiu hame te digui». I, de fet, en última instància, ja figurava en el recull botànic de G oMis i M estre 2015: 240-41, d’on és reportat per V allès et al. 2014: 464 com a ‘gódua’, és a dir com a ginesta d’escombres, com en aquell treball (‘ginestell’). Ja hem pogut observar més amunt (cf. N58) que aquesta mateixa publicació reportava escoba de l lensa de G elCén 1953: 84 com a ‘bàlec’, Genista purgans . Aquest darrer autor, referint-se a aquest terme, reprodueix també el refrany, que deu ser per tant el proverbi aranès que ha fet més fortuna en la bibliografia, tot i que en aquesta font agafa un aspecte català evident: «Dice el folklore local que ‹Quan l’escoba florís, la fam al país›, en atención a que cuando esta planta florece en abundancia durante el transcurso del año suele haber escasa producción triguera, por lo general, en la comarca». Cf. els comentaris que fem sobre aquesta fórmula, que s’usa més enllà de la frontera política amb gèsta en el lloc de escoba , a G arGallo / C arrera 2010: 143-44. De fet, aquesta parèmia, amb lleugeres variacions formals, sembla atestada almenys des del Lavedà al Lauraguès, i fins i tot hi ha seqüències que hi recorden testimoniades no només a la Dordonya sinó en el domini d’oïl. Cf. les versions que en recull r olland 1896-1914/ 4: 99-100. Variació geolingüística en la fitonímia de l’occità de la Vall d’Aran 203 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 litzada sobretot per fer escombres rústiques, amb la qual cosa no es deu referir (només) a la ginesta pròpiament dita, sinó (sobretot) al ginestell o ginesta d’escombres 61 . No oblidem que, com passa en diversos parlars romànics que van des de l’àrea portuguesa fins a dialectes itàlics o al sard amb els descendents del mateix ètim ( REW 7734, FEW 11: 320, DCECH 2: 697, AIS 8: 1552, DES 1: 432), en occità escoba pot designar l’escombra en àmplies zones del domini lingüístic (cf. ALF 1: 107, ‘balai’) 62 . Però insistim que, per molt que determinades dades - i fins la presència d’aquesta aplicació en gascó 63 - ho pogués fer pensar 64 , i malgrat que aquest significat no seria en cap cas inconcebible a la nostra zona tenint en compte que ha estat localitzat en indrets no gaire allunyats 65 , en aranès el terme escoba no designa cap tipus d’escombra (a la part alta és sobretot escampa ) ni cap estri semblant 66 . Es tracta d’una designació estrictament vegetal 67 . 61 D’aquí que B ernhard 1988: 37 no només li doni el valor de Genista sp . o ‘Ginster’, sinó de Sarothamnus scoparius , ‘Besenginster’. Ja en el recull de G oMis i M estre 2015: 240, en el moment de reproduir el proverbi a que fèiem referència fa un moment (cf. la nota precedent), s’assenyala l’aranès escoba com a equivalent dels catalans ‘ginestell’, ‘gódua’, ‘ginesta borda’ o ‘ginesta d’escombres’, Cytisus scoparius . Ja hem vist, però, que l lensa de G elCén 1953: 84, 86 l’identifica amb el bàlec o Ginesta purgans . Al cap i a la fi, tot plegat no ens hauria de sorprendre. Els mapes citats dels atles lingüístics occitans ja fan referència al fet que el terme pot referir-se a «diverses espèces» ( ALG ), que en tot cas pot designar «les variétés les plus communes de nos regions» ( ALLOc , on s’esmenta la possibilitat que sigui fins i tot «Genista horrida ou Genista Scorpius», per tant argelagues, però on s’adverteix també que es tracta sobretot, on s’ha pogut obtenir el terme, «du genêt d’Espagne [Spartium junceum]»). A l’ ALLOr es precisa que, segons els indrets, pot ser Spartium junceum (la ginesta pròpiament dita), Sarothamnus scoparius (la ginesta d’escombres) o Genista purgans (el bàlec). A l’ ALP s’assegura que «le genêt qui semble le plus connu est le Genêt d’Espagne ( Spartium junceum ), alors que du nord du Luberon aux Alpes, il disparaît pour faire place au Genêt cendré ( Genista cinerea , DC.), grand genêt à tige carré». 62 L’ ALF atesta aquest ús ben bé des de punts del Llemosí fins a Provença (amb ocurrències a través dels departaments del Cantal, la Losera, l’Erau, l’Aude…), on és clarament preponderant, per no dir del tot general si deixem de banda indrets niçards o mentonascos (cf. ALP 4: 1173, ‘balai’, ALP 1: 375, ‘le balai [de l’aire]’). Cf. també totes les dades que reporta el FEW 11: 317-18. 63 Cf. l’ ALG 3: 985, on escoba és el nom de l’escombra en bearnès i també a la façana atlàntica landesa, el Baix Ador i la part occidental del departament dels Alts Pirineus. Remarquem, per cert, que formes sortides de Genesta poden designar l’escombra en nombrosos punts del departament de la Gironda. 64 Cf. el que hem dit més amunt d’Ademá, o el fet que k rüGer 1996a: 347 sembla que atribueixi un escoba «de abedul» a Montgarri per a escombretes per netejar el forn. 65 r ohlFs 1931: 136, per exemple, troba escobàs a Uston, algun punt del país de Foix i també a Sentenh i Vathmala (aquí amb interdental final) amb el significat de ‘balai à four’. 66 No sembla tampoc una designació - com a mínim - usual per a cap raspall o ‘cepillo’ (C oroMines 1931: 41, C oroMines 1990 : 446), cosa que Coromines treu d’un dels inèdits de Condò i de la resposta que aquest sacerdot de Montcorbau va donar a G riera 1918: 34, potser inspirant-se de la escobilla de Benasc. 67 Segons C oroMines ( DECat 3: 531) la toponímia és testimoni d’una extensió més antiga de escoba amb significat vegetal, i n’aporta exemples de la zona de Varetja i Gavarnia i de Lorda. Aitor Carrera 204 Vox Romanica 79 (2020): 179-212 DOI 10.2357/ VOX-2020-009 Mapa 6: Ginesta ; fr. genêt 3. Conclusions A partir de tot el que hem exposat en les pàgines anteriors, podem extreure les següents conclusions pel que fa a cadascun dels casos estudiats: a) A l’interior de la Vall d’Aran, com en el conjunt de l’àmbit gascó, les denominacions de la gavarrera i el gavarró, d’origen preromà, estan sotmeses, des del punt de vista geogràfic, a resultats equiparables als de - B i - V intervocàliques llatines (-[w]o -[β]-) i a la presència o l’absència de la dissimilació -rr- > -rden un segment d’aquestes mateixes designacions, de tal manera que gardauèr i gardaua (‘gavarrera’ i ‘gavarró’, respectivament), que imperen a les parts baixa i central de la comarca, s’oposen sobretot a garravèr i garrava , presents a Naut Aran. Només hi ha algunes excepcions puntuals a aquesta distribució, que es concentren en la zona que vacil·la entre -[w]i -[β]en el primer fet fonètic descrit ( garraua a Garòs i Arties, garrauèr en aquesta darrera localitat). Això posa en evidència que alguns treballs anteriors - com, per exemple, els de Griera o Bernhard - no descriuen una distribució de formes comparable a la que observem avui, ja que el primer atribuïa termes amb -[β]i sense dissimilació de -rra indrets de l’àrea central i de Baish Aran i el segon, inversament, designacions amb -[w]i -rda localitats de la zona més enlairada. Per contra, les nostres dades semblen acostar-se força a les de Joan Coromines, ja que, en l’espai que ens separa de les seues recerques, només una localitat (Escunhau) podria haver basculat de l’àrea sense dissimilació a la zona